¡Tant de bo t’hagués salvat!

Molts creuen, molts pensen, que no es pot ser un gran sent tan modest. N’hi ha, sí, beneits ells, que associen la immensitat d’algú amb la pompa que es dona a les seves maneres de gran, quan no hi ha res millor que ser un immens sense semblar-ho. Bé, sense ser-ho. Deu ser complicadíssim ser un mestre sense impartir classes. Impossible, pensaran molts. Doncs ell, ho era. Només havies d’observar-lo per aprendre. Ja no t’explico si l’escoltaves com cal escoltar els grans, els immensos, els mestres que no volen ser professors de res ni de ningú.

Ell tenia poc més d’un any més que jo. Ell vivia a Madrid. A ell el veia molt de tant en tant. Però d’ell en parlava molt sovint. És més, ell va ser motiu de conversa amb un altre monstre, amb el senyor Matías Prats Cañete, el gran. Dues joies de la locució, dos catedràtics de la xerrada futbolística. I, sí, sí, hi va haver un temps que parlava amb el senyor Matías de José Ángel de la Casa. Al senyor Matías no li costava gens despenjar el telèfon i xerrar. La seva veu era sempre fantàstica.

Ara se n’ha anat el José Ángel, que un dia em va dir, a la matinada més horrible de la nostra professió, que jo li havia salvat la vida. ¡Tant de bo t’hagués salvat la vida, amic, tant de bo! ¡Encara viuries, per a felicitat de tots nosaltres! Ell no ho sabia, tot i que després ho vam comentar durant molts anys, però ens vam salvar la vida (professional) mútuament, tot i que, certament, ell estava molt més amoïnat que jo en aquells moments.

Tot va passar la nit més horrible del futbol. La més tremenda, aquell 29 de maig de 1985. Sí, ara es compliran els 40 anys d’aquella fatídica nit, d’aquella final de Heysel, aquell tenebrós Juventus-Liverpool, que va acabar amb 39 morts i centenars de ferits. L’estadi es va convertir en una terrible zona zero. Se’n va anar la llum, però la llum de veritat. No funcionava res. No hi havia cap connexió. El José Ángel estava sol a la cabina de TVE i no podia moure’s perquè no podia deixar anar el micròfon. I jo, comptant cadàvers al pàrquing de l’estadi i mirant de contactar amb el meu amic i company Luis Gómez, que estava esperant la meva informació per redactar una crònica d’abast per a la primera edició d’El País.

Notícies relacionades

Luis Enrique ignora Mbappé: «Soc soci culer, per això sempre em motiva jugar contra el Madrid»

Àlex Márquez viatja a Alemanya amb la idea de córrer el gran premi

Va ser llavors quan se’m va acudir que el José Ángel podia ser el vehicle perquè jo pogués explicar al Luis (i al món, és clar, a tot Espanya), el que estava passant, el que havia passat, l’horrorós d’aquell desastre a l’estadi de Heysel. Vaig ascendir fins a la seva cabina i quan vaig obrir la porta per explicar-li tot el que passava, ell em va oferir el seu micròfon i vam estar explicant tota aquella tragèdia. Per una nit, vaig ser el millor col·lega del mestre.

Luis Gómez, que em va sentir a la tele, va redactar, en efecte, una primera crònica de l’esdevingut i el José Ángel, després d’acabar la nostra narració, em va assegurar que li havia salvat la vida. I era mentida, simplement havíem fet la nostra feina. Jo li havia regalat la meva informació a canvi que ell salvés la meva crònica, gràcies a la seva connexió, que era de les poques que funcionaven a Heysel. És per això que ara em fa mal l’ànima, perquè quan un viu moments així amb un amic, mai els oblida. I menys si el col·lega es diu José Ángel de la Casa.