Rèquiem pel doctor

De sobte l’estadi buit va ser l’escenari de l’estupor. Els dos equips, Barça i Osasuna, estaven a punt per jugar. Els futbolistes, d’un equip i l’altre, buscaven en la conversa prèvia, uns i altres, el preescalfament que els portés després a lluitar per una victòria que, de sobte, es va convertir en impossible. En realitat, la notícia era, per sempre, la mort, aquesta derrota.

El doctor Carles Miñarro era l’esperança quotidiana de la salut dels futbolistes del primer equip del Barça, al terreny i al vestidor. Aquesta llum interior que fa servir la medicina per explicar el present i el futur dels que es preparen per guanyar és l’argument del metge. Un símbol major al camp, el que endevina, des que comença a córrer cap al lesionat, de què es pot tractar qualsevol dolor, d’on ve la lesió possible, inclús la substitució o la derrota.

Aquest és un esport perillós, fins i tot massa perillós, marcat per la velocitat i l’excés d’arguments que converteixen la jugada en una lesió possible, en un dolor que només el metge pot alleujar gairebé mirant. I de sobte, a l’estadi que bullia de l’expectació prevista es va fer el silenci. Entre estupor i desolació, el silenci que va substituir el bullici que acompanya l’espera va ser la notícia que va apagar tot argument: no hi ha joc, hi ha dolor. Una llàgrima múltiple i inesperada. La mort com a únic resultat de la tarda trista d’un dissabte a l’estadi.

Notícies relacionades

Àlex Márquez viatja a Alemanya amb la idea de córrer el gran premi

La lliçó d’Alexia Putellas

El doctor va estar analitzant les possibilitats de joc de Lewandowski. Per sobre de l’entrenador només hi ha el metge, i aquest seria abatut per l’atzar horrible de la mort. El silenci va ser des d’aleshores l’única alternativa a l’ús de l’estadi, una pedra quieta dient adeu a un doctor i deixant per a una altra ocasió la batussa del futbol, aquest entreteniment de masses que es va diluir com llàgrimes en la pluja.

Acostumem a veure’ls tornar de la lesió, la seva maquinària retornada a la farmaciola perquè l’aficionat, el futbolista i l’entrenador se sentin segurs que el joc segueix al camp. Aquesta vegada el dolor infinit és ara el silenci, un estupor que va ser la notícia trista que acompanya aquesta vegada la notícia del futbol, aquest lloc que de vegades també és rabiosament humà, com la respiració o l’asfíxia.