D’educació, amebes i militància

Els seré poc explícit perquè ja tinc una edat i vostès em coneixen des de fa anys, però, després de guanyar per un gol a l’Alabès, des de dissabte a la tarda noto com una tímida motivació personal. Vostès ja m’entenen. Onzens classificats després de la cinquena jornada amb set punts obtinguts de quinze de possibles, amb el plus d’haver arrencat un puntet en el Simeone Stadium.

Soc de lletres, però fem números: amb aquests set punts al sarró tan sols ens en falten 36 per arribar als 43 que, més o menys, ens asseguren la permanència a Primera, en la que serà la nostra 89a temporada. Tan sols hauríem d’obtenir 36 punts de 99 de possibles, gairebé una tercera part dels punts en joc.

Notícies relacionades

‘Els altres’, més enllà dels Márquez

El Madrid torna a apallissar el Barça a base de triples

D’aquí a un mes el club compleix 124 anys i he pensat que li podríem donar un tros de pastís a l’entrenador del Deportivo Alabès, Luis García Plaza, que, després de finalitzar el partit, va realitzar tota una master class de misèria personal i professional, perquè ni tan sols es va dignar a mirar a la cara al nostre míster, Manolo González, quan es va acostar a donar-li la mà. En la superfície marina he vist amebes amb més educació que el tal Plaza, de la mateixa manera que he vist equips que han perdut finals europees i els seus entrenadors no van donar l’esquena a l’educació. ¡Bah! Coses del futbol, ho acabarà resolent verbalment, com si les banquetes les ocupessin hologrames en lloc de persones.

Aquesta tarda hi ha un més que merescut homenatge al nostre mític delegat José María Calzón. Mentre la tendència d’aquest indefinit futbol modern està impregnada de temporers que es mantenen entre dos trimestres o una temporada i mitja en els clubs, jo em quedo amb la satisfacció, el sacrifici i la militància de Calzón pel deure complert durant lustres. Doncs això: moltes gràcies i glòria als herois, també. Les portes del nostre estadi no haurien de tenir només noms de futbolistes, perquè la història s’ha nodrit de persones que ho han donat tot, i no tan sols en la gespa.