Leslie Romero: «Entrenar-me i donar el 120% és fàcil per a mi»

¿Com se sent al ser la primera escaladora espanyola olímpica?

Sincerament encara no ho assimilo. Ha sigut tot molt ràpid, vaig sortir d’aconseguir el bitllet a París i al cap de dos dies vaig guanyar l’or europeu. És una emoció inexplicable.

¿Com va començar a escalar?

Als 6 anys el meu pare em va portar a un complex esportiu a practicar gimnàstica, però l’havien canviat de lloc i allà hi havia una paret d’escalada gegant. Em vaig quedar embadalida veient la gent escalar. El meu pare em va preguntar si ho volia provar i ja no he baixat del mur.

De les diferents modalitats d’escalada, ¿per què velocitat?

A l’escola on jo em vaig iniciar, els nens els fan provar totes les modalitats. He practicat bloc també però sempre vaig destacar més en velocitat i ho trobava més emocionant. Als 12 anys vaig guanyar un campionat de velocitat i el vincle ja era molt fort.

¿Quan va passar de ser una afició a voler arribar a l’elit?

Sempre ha sigut la meva intenció, des de molt petita. Crec que sempre m’he pres l’escalada amb un enfocament més professional que de hobby. Des que vaig començar a competir vaig veure la possibilitat de guanyar, sortir, veure noves cultures... El meu pare sempre em va ensenyar la determinació i el valor de l’esforç. Els meus entrenadors sempre em van inculcar que havia de lluitar per aconseguir el que volia, i després de la meva primera competició internacional vaig tenir molt clar quines eren les meves metes.

Va néixer a Veneçuela però viu i competeix per a Espanya, ¿Per què?

Em vaig formar i vaig començar a competir allà, però tinc la doble nacionalitat. El meu pare és malagueny i sempre havíem tingut la intenció de desenvolupar la meva carrera esportiva a Espanya. Tot i que estimo Veneçuela i sempre li estaré agraïda per haver-me donat les primeres oportunitats, sempre havia volgut competir sota la bandera espanyola. De petita, per exemple, veia l’equip de futbol espanyol i m’emocionava. Va arribar un punt en què la federació veneçolana no podia oferir-me el suport que necessitava. El 2022 vam decidir mudar-nos a Alacant i tornar a començar.

¿Es pot viure de l’escalada?

No [Riu]. És complicat. Sobretot en la nostra modalitat, que encara està començant i tot i que és molt cridanera encara hi ha un cert rebuig perquè els puristes no consideren que sigui escalada. Els Jocs Olímpics ajudaran molt a canviar aquesta percepció. Crec que Alberto Ginés és l’únic que pot viure d’això actualment, i perquè és el campió olímpic. Jo no tinc patrocinadors, només el suport de la federació i el CSD.

Notícies relacionades

Flick, l’amo de les finals, despulla el Madrid (capítol III)

L’acta del partit recull el llançament d’un objecte de Rüdiger a l’àrbitre

¿Quina diria que és la seva fortalesa escalant?

La resiliència. En molts casos he tingut molt fàcil llançar la tovallola, ja fos per situacions esportives o personals, però no m’he deixat vèncer mai. Entrenar-me i donar el 120% en cada entrenament és fàcil per a mi, em permet deixar fora altres problemes. Aquesta característica m’ha permès continuar donant sempre el millor de mi.