Leslie Romero: «Entrenar-me i donar el 120% és fàcil per a mi»

¿Com se sent al ser la primera escaladora espanyola olímpica?

Sincerament encara no ho assimilo. Ha sigut tot molt ràpid, vaig sortir d’aconseguir el bitllet a París i al cap de dos dies vaig guanyar l’or europeu. És una emoció inexplicable.

¿Com va començar a escalar?

Als 6 anys el meu pare em va portar a un complex esportiu a practicar gimnàstica, però l’havien canviat de lloc i allà hi havia una paret d’escalada gegant. Em vaig quedar embadalida veient la gent escalar. El meu pare em va preguntar si ho volia provar i ja no he baixat del mur.

De les diferents modalitats d’escalada, ¿per què velocitat?

A l’escola on jo em vaig iniciar, els nens els fan provar totes les modalitats. He practicat bloc també però sempre vaig destacar més en velocitat i ho trobava més emocionant. Als 12 anys vaig guanyar un campionat de velocitat i el vincle ja era molt fort.

¿Quan va passar de ser una afició a voler arribar a l’elit?

Sempre ha sigut la meva intenció, des de molt petita. Crec que sempre m’he pres l’escalada amb un enfocament més professional que de hobby. Des que vaig començar a competir vaig veure la possibilitat de guanyar, sortir, veure noves cultures... El meu pare sempre em va ensenyar la determinació i el valor de l’esforç. Els meus entrenadors sempre em van inculcar que havia de lluitar per aconseguir el que volia, i després de la meva primera competició internacional vaig tenir molt clar quines eren les meves metes.

Va néixer a Veneçuela però viu i competeix per a Espanya, ¿Per què?

Em vaig formar i vaig començar a competir allà, però tinc la doble nacionalitat. El meu pare és malagueny i sempre havíem tingut la intenció de desenvolupar la meva carrera esportiva a Espanya. Tot i que estimo Veneçuela i sempre li estaré agraïda per haver-me donat les primeres oportunitats, sempre havia volgut competir sota la bandera espanyola. De petita, per exemple, veia l’equip de futbol espanyol i m’emocionava. Va arribar un punt en què la federació veneçolana no podia oferir-me el suport que necessitava. El 2022 vam decidir mudar-nos a Alacant i tornar a començar.

¿Es pot viure de l’escalada?

No [Riu]. És complicat. Sobretot en la nostra modalitat, que encara està començant i tot i que és molt cridanera encara hi ha un cert rebuig perquè els puristes no consideren que sigui escalada. Els Jocs Olímpics ajudaran molt a canviar aquesta percepció. Crec que Alberto Ginés és l’únic que pot viure d’això actualment, i perquè és el campió olímpic. Jo no tinc patrocinadors, només el suport de la federació i el CSD.

Notícies relacionades

Fumata blanca rumb al Reial Madrid: Xabi Alonso anuncia als seus jugadors que se’n va del Leverkusen

Míchel, hospitalitzat d'urgència per un problema de salut

¿Quina diria que és la seva fortalesa escalant?

La resiliència. En molts casos he tingut molt fàcil llançar la tovallola, ja fos per situacions esportives o personals, però no m’he deixat vèncer mai. Entrenar-me i donar el 120% en cada entrenament és fàcil per a mi, em permet deixar fora altres problemes. Aquesta característica m’ha permès continuar donant sempre el millor de mi.