Un consol impossible

Les llàgrimes no humanitzen. És mentida. Tampoc són un espectacle mediàtic amb què recrear-se. Les llàgrimes despullen el dolor, de vegades insuportable, davant coses que no arribem a entendre. Carolina Marín, la genial jugadora de bàdminton que va aconseguir ser pionera en un esport en què al seu dia va irrompre com una anomalia, va veure com el seu somni de repetir l’or de Rio es tornava a esfumar per culpa dels seus genolls. Als Jocs de Tòquio no va poder participar. Sí que va arribar a París. I ho va fer després d’aixecar-se dues vegades. Però per ser després arrencada de les medalles, com si els seus genolls, maleïts, esperessin el moment més cruel per trencar-se.

Mentre sorgia un moviment en favor d’atorgar a Carolina Marín un bronze de consolació –com si els impulsors no sabessin que el seu esperit de lluita, clau perquè s’aixequés tantes vegades, no casa amb la condescendència–, a la pols de maó de la Philippe-Chatrier parisenca el focus també es va aturar en el plor d’un esportista.

Notícies relacionades

Mor l’expilot de Fórmula 1 Alex Zanardi, llegenda del paralimpisme i símbol de resistència

"Tots el vam perdre de vista"

Carlos Alcaraz, amb 21 anys, havia arribat llançat a la final dels Jocs. ¿Com podia perdre després d’haver enfilat triomfs a Roland Garros i Wimbledon? Però va perdre. I va plorar. Per molt que qui el batés fos el tennista més premiat de tots els temps, un Novak Djokovic que, amb 37 anys, complia amb l’últim gran repte que tenia pendent, l’or olímpic que sí que va poder guanyar Rafa Nadal tant en individual (Pequín 2008) com en dobles (juntament amb Marc López a Rio 2016). En un esport en què la soledat és extrema i amb la competitivitat tan alta, un segon lloc, tot i que comporti la plata olímpica, no és suficient per a qui el guanya.

Una cosa semblant va sentir Jon Rahm al Golf National de Versalles. Va patir potser el sotrac més gran de la seva carrera al veure que l’or s’esmunyia. Va passar del tot al no-res. Perdut l’or, ni tan sols va poder treure forces per lluitar pel bronze. «No sé l’última cop que vaig pensar que una cinquena plaça fos bona, però avui segur que no», va dir Rahm. No hi va haver consol.