L’heroïcitat perduda

Cinc anys es van complir de l’última semifinal i deu es compliran des de l’últim títol europeu quan l’equip ja estarà al Camp Nou, si no s’esdevé una altra desgràcia que accentuï les debilitats del club. Cinc anys. Sembla una eternitat. Tan lluny queda i tan ràpid devora el Barça els seus ídols i els seus maleïts (sona lleig escriure traïdors) que només perviuen tres futbolistes de la plantilla per explicar-ho: Ter Stegen, Sergi Roberto i Iñaki Peña.

Encegat per la ira de les targetes

Ni amb dos gols d’avantatge (el 2-3 de l’anada i l’1-0) va poder aguantar una hora amb 10, en un encomiable esforç mancat de serenitat. Va començar a gestionar aquesta inferioritat quan ja perdia per 1-3 i havia deixat de mirar Kovács. Encegat per la ira per les targetes i les vermelles (Xavi i De la Fuente van tornar a ser expulsats), al Barça se li va escórrer la proesa.

L’última imatge que conservaven els culers de Mbappé era la d’un davanter imparable, fidelment representada amb la fotografia del 2019 en la qual Piqué l’agafava de la samarreta per mirar de frenar un bisó enfurismat. Mbappé conserva tota la seva potència i cada escapada de les seves causa pànic, tot i que el que va fer mal de veritat va ser Barcola.

Mbappé es va presentar de blanc i el seu estratègic paper va tenir un doble vessant. En una ordre tàctica de Luis Enrique, comprensible i justificada, l’astre va ser relegat a ser el marcador de Pau Cubarsí. No al revés. Un senyal de respecte envers el juvenil blaugrana i de reconeixement a la seva qualitat per treure la pilota des del darrere. El PSG va deixar lliure Araujo, origen de l’1-0 amb la seva passada a Lamine Yamal, que va fer l’important: desbordar Nuno Mendes i assistir Raphinha.

Notícies relacionades

Rubiales treu pit en la seva declaració davant la jutge

Nadal sufoca la rebel·lió de Cachín i s’aferra a Madrid

El bo és Cubarsí, va dir Luis Enrique als seus. I Mbappé, el davanter centre, va tapar la via de Ter Stegen al central per dificultar la sortida blaugrana. Quan Cubarsí va passar al costat dret, Mbappé el va seguir. I quan la pilota passava a peus del PSG, es trobaven els dos. Cara a cara en les seves facetes naturals, Mbappé es va emportar un doblet (un triplet la vegada anterior) per segellar la sentència, sense res a retreure a Cubarsí. Un noi en qui confiar quan es retrobin si algun feliç dia Mbappé vesteix amb el blanc madridista.

Menys discretament va passar Dembélé, xiulat, ofès –crits de "tonto, tonto" quan va trepitjar la pilota i va caure a terra– però alleugerit davant un Cancelo poc rigorós. Va marcar a París, i no l’hi van perdonar, i va marcar a Barcelona, i això ja va ser imperdonable.