Llimona & vinagre

Un 'ecce homo' masegat, ferit i rebregat

per josep M. fonalleras

Conec mares de joves ciclistes que pateixen molt. Són joves esportistes que fan carrera per ser professionals, que s’entrenen cinc i sis hores al dia, que es desviuen per la competició i que aprenen a córrer enmig del pilot, que el diccionari defineix com «un munt de coses en desordre» i que, a la pràctica, és un conglomerat de cames, braços, rodes i manillars que es mouen com si fossin un sol cos i que no són sinó individualitats que lluiten per no caure en l’infern de l’afilador, és a dir, en el maleït xoc de les bicicletes. I aprenen a baixar per pendents impossibles i a evitar relliscades, la fricció de la pell amb el terra, les cremades, les fractures. De fet, segurament no hi ha mares que pateixin tant com les mares dels ciclistes. No hi ha esport en el qual la combinació de velocitat i fragilitat sigui tan extrema. L’últim exemple, el de la quarta etapa de la Itzulia, la Volta al País Basc. Una desena de ciclistes caiguts, alguns amb afectacions gravíssimes, abatuts en una mena d’esvoranc de ciment a tocar de la carretera, amb tot de roques al voltant, amb «arrels d’arbres que amenacen l’asfalt», com escrivia el gran Sergi López-Egea en aquest diari, «que provoquen sots i on controlar el manillar és una tasca complicada». Per terra, doncs, «en carreteres impossibles», un munt de ciclistes. Entre ells, tres dels més ben pagats, tres estrelles que havien d’anar al Tour i que tindran serioses dificultats per ser a la sortida de Florència el 29 de juny. Evenepoel, amb fractura de clavícula i escàpula; Vingegaard, també amb clavícula i costelles trencades i amb contusió pulmonar i pneumotòrax. Entre ells, Primož Roglič, l’eslovè que va néixer en ple conflicte dels Balcans, un veterà de 34 anys amb una llarga trajectòria d’espatlles dislocades, de caigudes i sotracs, de triomfs indiscutibles (a les cronos, a la Vuelta i el Giro) i de derrotes de les que fan mal.

Al cap d’uns dies, es va fer viral la imatge de Roglič com un ecce homo, d’esquenes, despullat, a l’habitació de matrimoni de casa seva, amb el bressol del fill petit al costat. S’hi poden comptar, al llarg de la pell pàl·lida del ciclista, més de 10 apòsits, benes i pegats, amb tot un arsenal de gases i desinfectants per fer front a les conseqüències dels accidents de la Itzulia, no solament els de la quarta etapa, sinó també els de la tercera, on també va caure. Macat, rebregat, masegat, Roglič afirmava que «ara són records. Ja estic millor. Ens veiem a la carretera». L’endemà, ensenyava una altra instantània a les xarxes: ja practicava i feia quilòmetres dalt d’una bicicleta estàtica. El fet és que no és la primera vegada que l’eslovè penja fotos de les nafres i de les ferides en combat. En la Vuelta a Espanya del 2022 (que havia guanyat el 2020 i el 2021 i que tornaria a guanyar el 2023), va caure en una arribada. Pocs dies després, mostrava lesions i cicatrius mentre llegia «Above the clouds», la versió anglesa dels «camins impossibles» de Kilian Jornet. El cos al límit, la ment preparada per fer front als èxits i els fracassos.

Notícies relacionades

Salts

Deia que no hi ha mares que pateixin tant com les dels ciclistes. M’equivocava. Hi ha les mares dels que salten amb esquís. Anita Roglič, infermera en una clínica dental, pot dir que ha viscut totes dues circumstàncies, perquè el seu fill Primož va ser saltador abans que ciclista. Va començar de jovenet, amb 14 anys, a prop de casa, a Kisovec. I tu diràs si va caure. Unes quantes vegades i des de les altures, no pas arran de terra, com el 2007 a Planica, on va ser evacuat de les pistes inconscient. Després es va trencar el nas i es va lesionar el genoll i va desistir de saltar i es va apuntar a fer decatló, tot i que, segons ell, la bici era el seu punt feble. «Dels salts –ha dit–, en vaig aprendre el control de la força de la gravetat, l’equilibri, la flexibilitat i l’acrobàcia, que em van servir per millorar amb la bicicleta». Va millorar tant que va ser, durant 75 setmanes, número 1 de la classificació UCI. Després, sobretot a partir del Tour del 2020, en aquella èpica contrarellotge de la Planche des Belles Filles, van emergir Tadej Pogačar i la nova generació. Ara, masegat, rebregat i macat, Roglič encara es manté dalt de la bici, amb un contracte milionari amb el seu nou equip, el BORA, una fundació que ajuda ciclistes ucraïnesos i amb una pàgina on ven mallots, gorres i tasses de cafè amb el seu logo, una R majestuosa dalt d’una roda amb ales. I amb la mirada posada en aquell Tour que encara no té.

Temes:

Arsenal Arran Kilian Jornet

Inicia sessió 0 Comentaris

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)