Missió obligatòria per a l’Athletic

Juga la tradició (Athletic) contra un club que ha après dels seus errors (Mallorca) després de reconstruir-se gràcies a la modernitat que domina la indústria d’aquest esport. Les arrels basques estan arrelades des de fa segles a San Mamés, un equip amb 23 Copes del Rei només superat pel Barça (31), davant el nou model de gestió que ha impulsat el futbol a l’illa gràcies a un grup inversor americà que ha tornat el conjunt mallorquinista als seus temps d’esplendor quan fa només set anys malvivia a la Segona B, tement per tot. Fins i tot pel seu futur.

I al capdavant dels dos finalistes, dos tècnics que s’assemblen molt més del que ells mateixos creuen. Tios normals i senzills. Valverde, l’amo de l’èxit en aquest Athletic, a qui es pot veure fent fotografies en blanc negre esprement les seves passions gens ocultes. La màquina de fotos compacta a la motxilla, la bici i tocar la guitarra.

El ‘basc’ Aguirre

Javier Aguirre, «un bomber» de les banquetes, com ell es mateix es defineix, va tenir temps 48 hores abans de jugar la final de veure Supervivientes a la tele, anar a comprar, netejar el cotxe de la seva dona i omplir-li el dipòsit de gasolina. «Es van ajuntar els familiars del meu pare i de la meva mare i em van treure 16 cognoms bascos. Recordo que a Mèxic tot a casa era l’Athletic. Els he fet dubtar, però estan amb l’Athletic», va assenyalar el tècnic, que ha tornat el Mallorca a l’elit perquè viurà avui la seva quarta final de Copa. Va perdre la primera amb l’Atlètic (1990-91), també la segona a la tanda de penals amb el Barça de Van Gaal (1997-98) i va guanyar la seva primera a la tercera amb Manzano a la banqueta i Etoo com a estrella (2002-03) després de derrotar el Recreativo de Huelva (3-0).

Era quan la Copa no semblava que importés als grans. Ara, en canvi, és un trofeu de caça major on no hi són ni Barça (eliminat per Athletic) ni Madrid (eliminat per l’Atlètic, a qui després va eliminar també del torneig el conjunt basc). I el Mallorca va viatjar per l’altra via deixant pel camí el Girona (equip revelació del futbol espanyol i fins i tot europeu) i la Reial Societat fins a creuar-se a Sevilla, on confluiran dos entrenadors experts, que han entrat a la tercera edat.

Cinc finals perdudes

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

Valverde va fer 60 anys al febrer; Aguirre en té 65. Tios senzills, gens populistes, plens de sentit comú, que no s’adornen amb discursos demagògics ni es refugien en la dada com l’essència de tot. L’Athletic s’ha refet de la mà del Txingurri, superat el seu traumàtic acomiadament del Barça, mentre el modern Mallorca no s’entén sense la vella saviesa popular mexicana d’Aguirre. «De l’Athletic em preocupa la seva velocitat. T’equivoques a la sortida i et vacunen. Ells són letals. I prometo que si guanyem la Copa aniré al monestir de Lluc, que era tradició dels tècnics quan salvaven l’equip», va revelar.

Valverde té una missió especial, obligatòria pel fervor que ha desfermat en la seva gent aquesta final. Tornar la Gabarra a un vaixell construït el 1960 a la ria del Nervión. No ha sortit des de fa 40 anys, quan l’Athletic va guanyar la Lliga i també la Copa al Barça de Maradona. «No tenim res a témer sobre un excés de responsabilitat. Som un equip que hem jugat cinc finals de Copa al segle XXI i les hem perdut totes cinc. No tenim res a perdre», va recalcar el tècnic.