Ens sobren els motius

No em dona la gana explicar què significa ser de l’Espanyol perquè ens sobren els motius, perquè, família periquita: avui és el dia. Avui, dimarts, el calendari adverteix que es compleixen exactament 125 anys des que un grup d’universitaris catalans, un detall que sens dubte no és menor, van fundar la Societat Espanyola de Football. Els esmentats estudiants cursaven els seus estudis a la Universitat Central de Barcelona, la que encara avui manté la seva estructura a la mateixa plaça de la Universitat i que per això celebra l’aniversari a l’edifici del mateix claustre com a homenatge i record als seus orígens.

Com sigui que a principis del segle XX la influència d’aquest nou esport anomenat football (que venia importat d’Anglaterra quan es va crear en l’últim terç del segle XIX) resultava cada vegada mes incipient a la Península, els estudiants van pensar que seria bona idea crear una alternativa que incentivés practicar el football a universitaris que no fossin estrangers, diferenciant-se de la resta de clubs. I ho va ser. Va ser una gran idea.

D’aquella Societat Espanyola de Football es va canviar la nominació a Club Espanyol de Football, i posteriorment a Club Esportiu Espanyol, nominació amb què obté quatre anys després (1904) de la seva creació el títol del Primer Campionat de Catalunya. El 1910, el club va adoptar els colors blanc i blau inspirats en l’estendard de l’almirall Roger de Llúria, que l’any 1285 va derrotar les tropes franceses que van envair Catalunya defensant els territoris de la Corona d’Aragó a Catalunya. El 1912 va acabar adaptant el nom definitiu quan el rei Alfons XIII li va concedir el títol de Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona.

L’aportació diferencial amb la resta de clubs que els seus components fossin estudiants barcelonins va resultar tan nova que la Federació Espanyola de Futbol va inscriure l’RCD Espanyol per participar en l’edició de la Primera Lliga, juntament amb nou equips més. De fet, el primer gol de la història del torneig el va aconseguir Josep Prat Ripollès, futbolísticament conegut com a Pitus Prat, al marcar-li a la Reial Unió d’Irun el gol en partit disputat al mític estadi de l’anomenada Carretera de Sarrià.

Notícies relacionades

El motociclisme, en suspens per Dettwiler

Flick continua amb el Barça desconfigurat

Amb aquest esperançador origen i cada vegada que l’Espanyol juga a casa només ens queda proclamar allò de "¡¡Que bonic és, quan surto de casa, per anar a l’estadi, a animar el meu equip!!". Guanyar, empatar o perdre. L’essència de l’esport. Competir, en definitiva. I tornar diumenge que ve. Futbolistes, entrenadors, directius, etapes, seguidors... Tots passarem de llarg i demà, dimecres, el club i la vida prevaldrà. Aquest és i serà sempre el nostre patrimoni, passi el que passi i malgrat a qui li desagradi.

Tal com està aquest món ens podem donar per satisfets si celebrem els nostres primers 150 anys el 2050, per seguir disfrutant la vida partit a partit, sense importar-nos un altre motiu que no sigui l’amor a uns colors.