El dilema de Joao Félix

L’assistència a Raphinha per derrotar la Unión Deportiva Las Palmas defineix l’estil de futbol i, gairebé, la carrera esportiva de Joao Félix. Va recollir la pilota sense gran intensitat, com qui no vol la cosa, la va conduir amb suficiència davant un rival cansat i, de sobte, va elevar la pilota per sobre de la defensa rival per posar-la just on volia i semblava impossible: al cap del seu company.

Pocs futbolistes poden tocar la pilota amb aquesta subtilesa, bellesa i efectivitat. Félix ho ha tornat a demostrar, té un talent privilegiat, un do especial, una tècnica superior a la de la resta. Aquesta és la seva gran fortalesa. El seu segell. La gran debilitat, l’aparença de jugador indolent que tant el penalitza. També, i està relacionat amb l’anterior, que és una mica mandrós a l’hora de defensar. Potser és aquesta la raó per la qual Xavi li ha posat la creu, tot i que sempre que el fa jugar funciona i rendeix a un bon nivell, com al Metropolitano fa un parell de setmanes.

És curiós que l’entrenador del Barça, defensor de l’estil alegre, del talent, de la creativitat, pugui ser un impediment per a la continuïtat del portuguès la temporada vinent, també com a cedit. Més que res perquè Xavi podria seguir. Ha passat de l’"impossible" quan li pregunten per la seva continuïtat a un somriure de "m’encantaria fer marxa enrere en la meva decisió". En tot cas, aviat sabrem si els destins de Xavi i Joao Félix estan units.

És curiós, el futbolista portuguès agradava molt a Gil Marín i poc o gens a Simeone i molt a Laporta i poc, sembla, a Xavi. Serà que els presidents disfruten des de la llotja el que els entrenadors pateixen des de la banqueta. Tot i que és més comú del que sembla.

La boira del futbol

Notícies relacionades

Cas Negreira: Laporta rebutja davant la jutge que el Barça pagués als àrbitres perquè era un «exemple al món»

Els consells del Rashford solidari

Al final, molts prioritzen el rendiment constant, tot i que sigui de menor nivell, a la genialitat esporàdica, per molt espectacular que sigui. És el destí d’alguns futbolistes talentosos. Acaben perduts entre la boira del futbol, diluïts a la banqueta, a la grada o en un equip menor. Sense el pes en la història que la seva qualitat semblava indicar com a destí en l’inici de la seva carrera esportiva.

Per si no fos prou, l’aparició dels joves ha enfosquit el paper de Joao Félix al Barça. Lamine Yamal i Cubarsí copen les portades. Són els xavals que il·lusionen de veritat perquè el planter sempre ha sigut molt valorada pels culers. A falta de fitxatges enlluernadors, gent de la casa. Joao Félix podria ser, per qualitat, el complement perfecte per a un equip jove i molt competitiu. Però l’absència de confiança cega de l’entrenador, una vegada més, l’està apartant del seu objectiu. En aquest cas, fer carrera al Barça. La pregunta que es fan molts aficionats és si el seu destí en el club ja està escrit. Per si de cas, visca el talent.