Fons europeus i pensions

Hi va haver un temps en què Europa discutia com gastar millor. Ara comença a discutir una qüestió una mica més incòmoda: en què s’estan gastant realment els diners europeus. La diferència marca el pas de la confiança al recel. El debat sobre el presumpte ús de fons europeus per alleujar tensions de tresoreria vinculades al pagament de pensions ha deixat de ser una simple polèmica espanyola per convertir-se en una preocupació europea.

Alemanya, principal contribuent net del fons Next Generation EU (NGEU), figura entre els països més sensibles davant qualsevol sospita de desviació cap a despesa corrent. Des de fa anys existeix, tant allà com als Països Baixos, una sensibilitat política respecte a la destinació final dels fons europeus. L’aprovació del gran mecanisme de recuperació després de la pandèmia només va ser possible sota la promesa que aquells recursos servirien per modernitzar economies, reforçar la competitivitat, accelerar la digitalització o impulsar la transició energètica. Mai per sostenir despesa estructural dels Estats.

Per això les explicacions ofertes pel Govern espanyol han sigut rebudes amb inquietud a determinats sectors. L’eurodiputat alemany Andreas Schwab, president de la Comissió de Control Pressupostari del Parlament Europeu, ha resumit el malestar: com explicar als ciutadans alemanys que han de treballar més anys per sostenir el seu sistema de pensions mentre sospiten que part dels recursos aportats per Alemanya al fons europeu podrien haver acabat utilitzats per alleujar tensions pressupostàries en altres països.

El cas de les pensions

La imatge utilitzada resulta reveladora. Si un país fa servir fons europeus per construir un nou parc solar, pot discutir-se si era prioritari o no, però continua sent una inversió lligada als objectius del mecanisme de recuperació. Les pensions, en canvi, pertanyen al nucli d’obligacions ordinàries de qualsevol Estat i mai van formar part de la filosofia del programa.

La Comissió Europea ha intentat introduir matisos. Brussel·les recorda que el pagament de pensions no és elegible per als fons NGEU, tot i que admet flexibilitat temporal de liquiditat si es compleixen els objectius pactats. Tècnicament pot explicar-se. Políticament, molt menys. Perquè el problema ja no és únicament comptable. És polític. També moral.

La pandèmia va justificar un mecanisme extraordinari de solidaritat europea. Però a Espanya l’arribada de desenes de milers de milions d’euros ha coincidit a més amb una anomalia institucional cada vegada més normalitzada: governar sense Pressupostos Generals de l’Estat. I quan desapareix el principal control parlamentari sobre la despesa, la frontera entre reconstrucció econòmica i supervivència política comença a difuminar-se.

Aquí neix la desconfiança. No tant pel que oficialment es reconeix, sinó pel que molts comencen a sospitar que pot haver passat en absència de prou controls. Perquè ningú ignora que un Govern amb enormes recursos extraordinaris i sense Pressupostos aprovats augmenta el risc que part d’aquests fons acabi desplaçant-se cap a objectius diferents d’aquells per als quals van ser concebuts.

El que està en joc no és només una qüestió de comptabilitat pública. És la confiança entre socis europeus. Una confiança que, una vegada deteriorada, resulta sempre molt més difícil de reconstruir que qualsevol pressupost.

Voluntat de canvi

Els fons europeus van néixer envoltats d’un llenguatge solemne. Es va parlar de transformació econòmica, modernització, resiliència i canvi de model productiu. Expressions ambicioses i burocràtiques, tan habituals a Brussel·les.

Però el ciutadà comú, que potser no entén de reglaments europeus, sí que comprèn una cosa molt senzilla: si uns diners venen destinats a una finalitat concreta, el lògic és que acabi utilitzant-se per a aquesta finalitat concreta. El problema comença quan s’utilitzen per reconstruir majories polítiques. Llavors els diners deixen de seguir el seu destí original i apareixen les transferències invisibles, els desplaçaments comptables i les prioritats alterades.

Notícies relacionades

El Congrés agonitza

Junts demana "un gran acord de país" que pari el conflicte dels mestres

Governar indefinidament sense Pressupostos no és una anomalia tècnica, sinó una degradació institucional. En una democràcia parlamentària, quan un govern perd la capacitat d’aprovar els comptes, el normal no és acostumar-s’hi, sinó tornar la paraula als ciutadans.

Totes les altres coses ja pertanyen al ball de fons.