"Després dels Jocs Olímpics ho vaig deixar i em vaig posar a estudiar"

Vaig començar als 9 anys a l’escola. La professora d’Educación Física, que era Marita López, una pionera dins de la rítmica, em va preguntar si jo volia formar part de l’equip. Jo li vaig dir que sí, que em venia molt de gust. Amb 15 anys em diuen d’anar-me’n a Madrid a viure allà perquè és on entrena la selecció nacional.

Ara és habitual, però va ser una de les primeres que se’n va haver d’anar.

Els primers moments són durs. Et trobes una mica desolada perquè allà estava vivint en un pis, on jo llogava una habitació. El problema va ser quan me’n vaig anar a Madrid, que ja no tenia el meu grup i n’havia de crear un altre. A l’any següent, com hi havia més noies que venien de fora de Madrid, ens van canviar a una residència en un col·legi major. Vam anar passant per diferents llocs fins que al 84, abans d’anar als Jocs Olímpics, vam estar a la Blume.

I tot això sense que estiguessin reconegudes com a esportistes professionals.

Dediques molt temps a l’activitat esportiva, és pràcticament la teva professió, però abans no estava valorat de la mateixa manera. Es considerava una cosa més amateur, una cosa d’amor a l’art. Cobràvem molt poquet i els diners se n’anaven per pagar l’escola.

Vostè va ser una de les primeres a fer el pas.

Vaig ser pionera. Abans dels Jocs Olímpics de Los Angeles vaig parlar amb Emilia Boneva, que era l’entrenadora nacional que teníem, i li vaig proposar que jo deixava els estudis per entrenar més. Em va dir que fantàstic. A partir d’allà començo a entrenar matí i tarda i a dedicar-me realment a la meva carrera esportiva.

No hi havia cap camí fet. Quan no hi ha un referent, ¿com es fa?

És difícil. El que s’ha de tenir és voluntat i amor al que fas. A mi em valia la pena la passió que jo tenia per la gimnàstica rítmica i això em donava un punt fix que jo havia de seguir. Passés el que passés jo continuaria endavant. És com anar caminant, al camí sempre hi ha pedres, però tu segueixes. Si tens un problema, cerques una solució. Problema, solució, problema, solució. I així s’ha forjat la meva vida, ¿no? La vida és la que em va oferir el poder ser en uns Jocs Olímpics, en campionats del món i d’Europa.

¿Les esportistes tenen un caràcter diferent de la resta?

Jo crec que sí. Ja no englobo ni dones ni homes, sinó que tots els esportistes som com un gremi especial. És bastant difícil viure amb un esportista perquè té uns criteris que són molt fixos. Si tu vols aconseguir alguna cosa en la vida, només et cal tenir voluntat, tenacitat, tirar endavant i cuidar-te. I sense que les coses externes et desviïn del que tu vols fer, perquè en aquesta vida passen moltes coses.

¿Com van ser els Jocs Olímpics?

Van ser una bomba, va ser brutal. Era la primera vegada que ens reuníem un munt d’esportistes, a més esportistes que jo havia vist a la tele i els tenia allà menjant el costadet. La rítmica se celebrava en els últims dies, així que ens passàvem tots els Jocs entrenant.

¿Es va plantejar què és el que venia després?

Ho tenia molt clar. Quan vaig arribar a la selecció nacional em vaig posar un barem: volia estar en un campionat del món, un campionat d’Europa i uns Jocs Olímpics. Quan van arribar jo ho volia deixar. Els meus objectius s’havien complert. La Federació em va dir que m’havia de quedar, que el 1985 era el Campionat del Món a Valladolid i mi era un referent i havia d’estar. ¡Em van convèncer fàcilment! Vaig continuar, però sempre amb la mentalitat que la vida no és només l’esport, la vida és molt més. Jo tenia un tema pendent que eren els estudis, el COU per acabar.

¿Com va ser el procés per tornar a la vida "normal" i encara més sent tan jove?

Em vaig haver d’enfrontar a la realitat. Deixar l’esport i tornar a estudiar. El primer va ser deixar l’esport, que era una part important de la meva vida i em costava, però jo volia deixar-ho. Vaig pensar que amb 20 anys, quan abans ja eres gairebé una àvia, havia de donar el relleu a les joves. Jo ja havia fet camí per a elles i havia de buscar el meu dins de la vida. Surts d’una bombolla i vas a un altre lloc on el fair play de l’esport no existeix. Ni tampoc la jerarquia, i em va costar una mica trobar-me. Vaig fer la carrera d’educació física. La teva inserció és bastant complicada perquè no hi ha molta ajuda. És complicat perquè els valors esportius no existeixen en la vida real i ens emportem molts cops.

¿Tenia clar que volia acabar sent professora?

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

Jo em considero una dona que he fet la pràctica esportiva com un experiment de com jo la puc transmetre. En la meva vida ho he vist, tant com a esportista, entrenadora, mare, tutora... M’agrada molt educar amb tota l’experiència que he viscut, perquè tinc moltes eines. No imposo la meva versió, sinó que jo dic: ‘aquesta és la meva opinió’ i tu pots agafar una mica d’això i fer la teva versió especial. Jo crec en una educació una mica més flexible.

¿Com ha vist l’evolució de tot l’esport femení, sobretot aquests últims anys?

He vist una evolució brutal. Tenim temps perquè la dona s’equipari amb l’home. Hem de seguir allà, hem de continuar demostrant que no hi ha cap diferència, sinó que tots som vàlids per a tot. Cada un amb les seves característiques i amb la seva naturalesa. No hi ha d’haver competició entre homes i dones, sinó que sigui una cosa constructiva perquè tots continuem fent una humanitat millor.