El ‘bullying’ s’enquista per les dificultats per identificar-lo

Que un infant n’amenaci un altre de pegar-li si no li dona un euro no és bullying. Tampoc ho és que una nena insulti un dia una companya de classe. Les dues situacions, sempre que siguin puntuals, són episodis de violència de baixa intensitat. Si no es tracten i s’aturen des del primer moment es cronifiquen i sí que es poden convertir en bullying. L’assetjament escolar creix a Espanya (del 9% al 12% en un any, segons la fundació Anar) i la comunitat educativa té clar que una de les barreres principals per erradicar-lo és, precisament, la dificultat per identificar-lo. Quan es reconeix i es registra, emergeix un altre problema: la nul·la intervenció immediata.

El suïcidi de Sandra Peña i Dani Quintana, tots dos de 15 anys i possibles víctimes d’assetjament, palesa les nombroses fallades del sistema. Al setembre, la Fiscalia General de l’Estat va mostrar preocupació per "la manca de prevenció i intervenció en l’entorn educatiu" davant els delictes d’assetjament escolar, xifrats per primera vegada en la memòria anual: 1.196 el 2024. Un estudi de Funcas del mateix any va revelar que, davant la inacció del centre educatiu a l’hora d’activar el protocol i solucionar el cas, el 24% de les famílies prenen la decisió de canviar el seu fill de centre. Així s’acaba l’assetjament.

"No tots els conflictes escolars són bullying. En l’assetjament escolar hi ha una persona que fa mal intencionadament o humilia i una altra, la víctima, que el pateix. A més, no parlem d’un fet puntual sinó allargat durant mesos o anys. Saber diferenciar què és bullying i què no és el primer pas per posar-hi fi", va explicar el professor Toni García Arias, director de l’escola pública Joaquín Carrión (San Javier, Múrcia), autor de l’assaig Aulas sin bullying, aulas sin miedo (editorial Pirámide). El docent va reconèixer la dificultat de detectar l’assetjament: "Primer perquè als professors ens falta formació i perquè, sovint, l’assetjament es produeix fora de l’aula i no el veiem. Els testimonis ens hi poden ajudar, però, lamentablement, continua molt present la figura del delator".

Fallades en protocols

Ni els infants ni les famílies ni la comunitat educativa són realment conscients dels perills del bullying i les seqüeles que perduren al llarg del temps. Per això, García Arias demana actuar des del primer moment: des que el bullying no és bullying. "En general, els centres educatius són molt permissius amb la violència de baixa intensitat, malnoms, insults, petites agressions o referències a l’aspecte físic. Si acceptem que insultar fins a tres vegades un docent és normal, no podem esperar gaire d’aquest centre sobre la convivència entre els menors", va destacar.

Notícies relacionades

Catalunya vol repartir l’amiant en diversos abocadors controlats

Un residu que es porta a eliminar embolicat en plàstic i sense manipular

El divulgador va assenyalar que, una vegada detectat el bullying, cal obrir sempre un protocol. Es tracta d’un pas imprescindible que, però, també té els seus forats. "Els menors agressors solen reconèixer l’abús que han perpetrat, però les entrevistes s’han de fer en presència dels pares. I allà ho neguen tot", va lamentar el director.

A més, a les administracions educatives no els agraden les sancions contundents i les normes solen protegir molt els alumnes disruptius. "L’expulsió temporal no soluciona la violència però, en els casos més greus i reincidents, cal decretar-la i acompanyar-la d’altres mesures, com ara treballar amb la família", va assenyalar.