Genètica del barcelonisme

La decisió irrevocable de Xavi Hernández de deixar la banqueta del Barça a final de temporada, però al seu torn lluitant pels dos títols que estan vius, ens situa en un escenari inèdit per al barcelonisme: com si estigués alhora dins i fora del club. Deslligant el seu futur dels resultats, Xavi ha guanyat distància i sobretot llibertat per dir el que pensa. Però he escrit "decisió irrevocable" i tots sabem que, si inesperadament es guanyés la Lliga, i ja no diguem la Champions, sortirien veus que li demanarien que repensés el seu futur. Reforçat, Xavi podria argumentar que en el futbol tot canvia i continuaria a la banqueta, tot i que també podria aprofitar-ho per trempar el dit –"aquí us quedeu"–, pensant sobretot en els periodistes que el qüestionen.

Notícies relacionades

Pogacar se cita avui amb Evenepoel en la clàssica de la cervesa

"No vull que em facin una carrera fàcil"

Mentre això no passi, des de l’interregne del seu estatus actual parla com un barcelonista més, sense pressions. Fa uns dies, abans de la golejada davant el Getafe, Xavi va expressar que l’entrenador que el substitueixi hauria de tenir l’ADN Barça, algú de la casa que conegui la idiosincràsia del club –com ell, vaja–. En el fons era una manera de validar el seu propi perfil, però alhora creava una paradoxa, perquè precisament en el seu cas el pensament màgic no ha funcionat del tot: un jugador que va marcar una època, més de la casa impossible, però precisament per això hipersensible a les crítiques.

Potser s’hauria de revisar el concepte de l’ADN Barça, quan es tracta de l’entrenador. Si ens remet a un estil de joc cruyffista, és evident que ha anat evolucionant i no tots els holandesos, com per exemple Van Gaal, tenen l’ADN Barça per nació interposada. Si ens referim als que ja han crescut en el Barça, penso en aquella frase de l’assagista Karl Kraus, que deia que la gent que et va veure créixer des de petit no creu en el talent natural, sinó que de manera inconscient et jutja i valora com aquell que eres de petit. Potser és millor no ofuscar-se i entendre que l’atzar meravellós que ens va portar de Cruyff al Pep Guardiola entrenador va ser sobretot això: un atzar irrepetible.