"El poder al vestidor no dura"

¿Quin percentatge de responsabilitat té un entrenador sobre el que passa en un equip? L’eterna pregunta. Un dubte que es presenta en la ment de molts aficionats, sobretot quan els resultats no acompanyen. La gestió de vestidor no és fàcil gairebé en cap ocasió. Els egos, la gelosia, els objectius a complir o l’autoexigència de cada esportista pot influir o marcar la dinàmica de tot un vestidor . I, ¿com ha un entrenador de dirigir els seus futbolistes o gestionar les relacions i el rendiment de cada un d’ells?

"La gestió que fa l’entrenador de l’estat emocional del vestidor és clau. Els que no saben gestionar aquest punt es dediquen a entrenar i entrenar. De l’estat emocional amb prou feines fan quatre vídeos i quatre crits", relata Xesco Espar, exjugador i entrenador d’handbol, i ara expert en alt rendiment. Espar diferencia les dues facetes clares de l’esportista: el talent i l’estat emocional. "El talent és el que van construint. Però una vegada ho tenen, la quantitat que entreguen a cada entrenament depèn del seu estat emocional", afegeix.

Generar confiança

Per a això, el paper de l’entrenador és clau. Saber com comunicar i quin és el nivell d’exigència necessari en cada moment pot marcar la tendència de tot l’equip. "Molts entrenadors pensen: jo els entreno durant la setmana i els motivo el dia de partit. I això és aprofitar només el 20% de l’entrenament emocional. Tu has de comunicar-te amb els jugadors abans, durant i després dels entrenaments i dels partits. Els has de corregir d’una manera en concret, que els generi confiança," relata Xesco Espar.

"Hi ha coses molt senzilles com no criticar el jugador, has de corregir allò que ha fet malament. Primer s’ha de felicitar per l’esforç, perquè si vas directament a corregir se sent criticat i perd confiança", compta l’expert, que durant anys ha teoritzat sobre l’alt rendiment i ajuda a equips i clubs a desenvolupar-se. L’enèsima vegada, en una formació amb els entrenadors de totes les categories, tant femenines com masculines, de la CE Europa.

Òbviament, l’edat dels futbolistes i l’etapa de formació en la qual es trobin marca els objectius. "Quan són petits, quan estan formant-se, no hi ha massa tasques a fer. Es basa en la comunicació que té l’entrenador amb els jugadors –assenyala–. Hi ha unes tècniques per comunicar-te amb els jugadors quan són petits, que és el que els ajuda a generar un estat emocional òptim."

En canvi, a mesura que van creixent, això va evolucionant. "Des que entren en l’etapa prèvia a l’alt rendiment i ja hi ha tasques concretes respecte a l’exigència de l’entrenador, ja que han d’aprendre a competir. L’exigència ha de ser progressiva i les conseqüències també. Cal preparar el jugador perquè senti la frustració dins de l’entrenament. Això és el que li prepara per aprendre a gestionar la frustració".

Per a això, l’eina clau és la comunicació. "Quan es parla amb els jugadors, han de ser ells els responsables de la situació. Per exemple, si l’entrenador no et convoca, és perquè no creu que siguis entre els 15 que ajudessin a guanyar el partit. És l’única raó. Un entrenador mai actua contra l’equip. Ell només guanya si l’equip guanya, els jugadors guanyen", reflexiona.

Canvi de tendència

Notícies relacionades

El macrofestival d'escalada Climbing Madrid celebra l'esperit de superació

L’Olympiacos arrasa per forçar el cinquè partit al Palau

A tots ens venen a la ment entrenadors cridant des de la banqueta, fent escarafalls i deixant anar la mà en algunes ocasions. Aquestes escenes cada vegada són menys freqüents i, tant la societat com l’esport, estan adoptant unes maneres molt més respectuoses i conscients amb els esportistes. "Fa uns anys els entrenadors aprenien d’uns professors que venien d’una època on l’autoritat estava molt marcada pel fet de ser entrenador. Era un estatus que socialment era respectat. Ara els nens i, per tant, la gent, són diferents. Ara la gent no fa cas perquè sí. Està el poder i l’autoritat. El poder te’l dona el càrrec, l’autoritat te l’has de guanyar. Si ets entrenador, durant els primers 15 dies els jugadors et faran cas en tot. A partir d’allà, has de guanyar-te’l amb l’autoritat. Ells han de veure que t’hi preocupes, per l’equip, que fas les coses amb respecte. Dir ‘jo envio perquè soc l’entrenador’ et dura les dues primeres setmanes, després, has de fer-ho bé".

Un altre dels temes que fa anys que marca l’agenda és la salut mental. Posar-la en el centre del debat i dedicar-li tota l’atenció ha permès que molts esportistes hagin alçat la veu i comanda ajuda. "Des del moment que un esportista, que és un personatge públic i moltes vegades, afortunadament, un esportista d’elit, surt als mitjans i reconeix que necessita ajuda psicològica, ajuda a normalitzar-lo. Tothom, per mimetisme, diu: "A veure, si aquest que tots teníem com a crac el necessita, que algú de la meva família el necessiti, és normal".