Una realitat paral·lela

L’última vegada que el Barça va guanyar la Champions va ser el 2015. Ha passat gairebé una dècada, i el rubor continua fluint al seu aire per les canonades. Estem davant un club en què el poder legislatiu i executiu passa per un president, Joan Laporta, amb maneres de Rei Sol i a qui ningú s’atreveix a replicar; que el director esportiu, Deco, està més pendent de manar i influir que de construir una plantilla aliena als interessos dels representants; i que el seu entrenador, Xavi Hernández, incapaç en dos anys de concedir una identitat al seu equip, perd el control d’un vestidor on els líders només exerceixen al camerino, mai en el camp.

El mateix club que va pensar que els ridículs a Roma, Liverpool o Lisboa, encara amb Messi a la plantilla, només podien respondre als deliris governamentals de Bartomeu s’ha trobat que episodis d’allò més grotescos també es reprodueixen en aquest temps de fictícia reconstrucció. Ja sigui a casa contra un Girona que va mostrar al Barça que profundes que són les misèries del seu projecte. Ja sigui contra rivals de pa sucat amb oli com l’Anvers, que passava per ser el pitjor equip de la competició, però responsable d’una caiguda massa difícil de digerir per molt que a Xavi no li faci mal.

Notícies relacionades

La felicitat de Flick: Lamine, Lewandowski i Raphinha es reconnecten

Josué Canales, atleta: «He tocat fang i he après a perdonar-me, a no ser injust amb mi mateix»

Els capitostos al capdavant del Barça que havien de rescatar l’esperit cruyffista s’han entregat a una cosa tan nuñista com la resistència en una realitat paral·lela.

Perquè de Cruyff ja només en queda el record, els homenatges i la propaganda.