Josué Canales, atleta: «He tocat fang i he après a perdonar-me, a no ser injust amb mi mateix»

El ‘vuitcentista’ establert a Girona des dels tres anys conversa amb EL PERIÓDICO sobre aquest procés en vigílies del Mundial indoor de Torun (Polònia) que arrenca aquest divendres i en el qual, sense dir-ho obertament, rebaixa les expectatives de repetir medalla. Un no s’ha de preocupar, tot forma part d’un mesurat pla.

¿Com arriba al Mundial?

Bé. Fresc, que era l’objectiu. Aquest any ens havíem plantejat l’objectiu d’arribar més frescos a les competicions importants, per això he fet només dos mítings i la semifinal d’un campionat abans d’aquest Mundial. Una carrera menys del que pensava, però em sento fresc per rendir bé.

Insisteix en això de «fresc».

Aquesta temporada volem apostar sobretot per l’Europeu a l’aire lliure que se celebra a l’agost. L’any passat vaig ficar tota la carn a la graella en la temporada d’hivern i vaig arribar a l’estiu amb una fatiga bastant crònica que no vaig ser capaç de superar i no volem que es repeteixi.

Busca abarcar més i millors objectius. Part del creixement de qualsevol atleta.

Ha sigut una aposta arriscada, perquè només he tingut dues oportunitats d’aconseguir la mínima per a aquest Mundial, però ha sortit bé. Jo ara estic centrat plenament en el Mundial, donaré el meu màxim, però a llarg termini penso en l’aire lliure. És on més verd estic i on més objectius tinc per complir. L’Europeu a l’aire lliure és el meu objectiu primordial aquest any.

El 2025 va passar de ser una jove promesa a una realitat. ¿Sent ara la pressió d’haver d’aconseguir resultats?

Sí, sí que la sento, no t’enganyaré. I entreno per lidiar amb això. Jo l’any passat a aquestes altures tenia aquest mateix discurs, «entrenament per manejar la pressió», però en realitat no la sentia. Sentir-la després em va afectar el meu rendiment a l’aire lliure, em va carregar amb la responsabilitat de rendir a un nivell que físicament no era capaç d’arribar. Va ser una bola de neu que em va afectar físicament i mentalment i vaig acabar totalment fatigat. El bronze mundial va tenir moltes coses bones, però també em va carregar amb una gran responsabilitat, perquè la gent va començar a esperar més coses de mi.

Expliqui’s.

He hagut de passar un procés de tocar fang, de tenir les meves pròpies guerres mentals. M’ha ajudat a valorar més tot el que tinc al meu voltant, a adonar-me que aquesta és la vida amb què somiava. Que, en realitat, somio haver de manejar aquesta pressió i aquesta responsabilitat. He treballat molt en això, a ser conscient que el pitjor que em pot passar és que no surtin les coses com vull, però que no s’acaba el món per això. He après a perdonar-me, a no ser injust amb mi mateix.

Va ser la millor temporada de la seva vida quant a resultats i, no obstant, la descriu com un malson.

Sempre t’avisen que el difícil no és arribar, sinó consolidar-se –i jo encara no em considero consolidat–, però no ets conscient fins que ho vius. En aquest segon any, vull demostrar-me a mi mateix i a tothom que estic capacitat per suportar aquesta pressió i aquesta responsabilitat.

¿Com ho ha treballat?

No he treballat amb psicòlegs esportius, ha sigut més a base de prendre’m el meu temps amb la meva família i parlar molt amb el meu entrenador que la temporada a l’aire lliure no havia sortit com esperava i de fer un ‘reset’ per tornar a entrenar al setembre. A poc a poc he après a valorar que el món no s’acaba, que tinc la fortuna de tornar a començar cada temporada i que val la pena fer-ho. Que passi el que passi, sempre valdrà la pena.

¿Es va arribar a plantejar coses com per què continuava corrent?

Sí, he viscut la síndrome de l’impostor, de pensar que hi ha coses que no m’estava mereixent, torturar-me que m’havien contractat per a una carrera i no havia sigut capaç de guanyar-la... M’ha costat creure’m que m’he guanyat el que he aconseguit. He rebutjat carreres per això, per sentir-me bé amb mi mateix. De vegades has de donar-te una hòstia per poder aprendre’n, així és l’esport d’alt rendiment.

Ara és quan ho ha descobert.

És clar, perquè jo fins fa un any era el David que no tenia res a perdre contra els Goliat, era jo qui els havia de sorprendre. Ara sí que sento que tinc coses a perdre. Que en realitat no és així, però haver aconseguit certs èxits o medalles em pressiona per quedar-me allà. Però és el que porta aparellat voler convertir-se en una figura del 800 espanyol.

I aquí té la competència ferotge del seu amic Mohamed Attaoui.

Som molt bons amics. M’he desfogat mil vegades amb Moha i ell amb mi. A ell li va passar una mica el mateix l’any passat a la pista coberta, que no li van sortir les coses després d’haver sigut cinquè en els Jocs Olímpics. Per a mi és una sort tenir com a rival algú amb qui puc mostrar la meva vulnerabilitat, perquè crec que ens fa més humans. Vull brillar, però no a costa de cap altre. Jo ara sento enveja sana per ell, el veig com un exemple que es pot, com una font d’inspiració.

Venir d’una infància complicada l’haurà ajudat a relativitzar els èxits i els fracassos.

Sí. Valoro que he arribat a un punt en què visc del que m’agrada, en el qual puc ajudar a casa, i això em motiva per deixar-me el cos i l’ànima en el que faig. I he sigut injust amb mi mateix, insistint quan alguna cosa em surt malament, pensant que em vaig llançar a aprofitar la meva finestra d’oportunitat i que ara que tinc tots els mitjans per aconseguir alguna cosa no soc capaç d’aconseguir-ho.

I, al cap i a la fi, ¿té més ganes d’èxit o temor de no complir les expectatives?

Tinc ganes d’encertar. Ja he tocat fang i ara tinc ganes de mostrar el meu xou, de ser Josué Canales, aquest kamikaze que s’ho deixa tot a la pista.

¿Com porta els estudis?

Vaig concloure el cicle superior d’Economia i ara estic preparant la prova d’accés a la universitat. M’agradaria estudiar Fisioteràpia. Jo sempre he sigut molt disciplinat en la meva carrera esportiva, però en altres aspectes de la meva vida, com els estudis, he sigut una mica cabra boja. Era un desastre, sempre el més enredaire de la classe.

Notícies relacionades

La felicitat de Flick: Lamine, Lewandowski i Raphinha es reconnecten

El Govern reconeixerà les cotitzacions dels olímpics des de 1980

¿Se’n penedeix?

No, no me’n penedeixo. El temps de la vida de cada persona té un ritme diferent. Suposo que he posat seny una mica més tard que els altres, però ara estic en una posició còmoda. Així que no, no me’n penedeixo. Al final, és la meva història. Ara em passa que hi ha criatures que m’escriuen o venen a parlar a les pistes i em diuen que soc una inspiració per a ells. I això m’ha fet reflexionar: si hi ha un petit grup de nens que s’inspiren en mi, vull que tinguin una inspiració positiva, amb uns valors bons que són els que m’han inculcat els meus entrenadors i la meva família. Amb el temps m’he tornat més responsable.