El Girona assalta el campió

Míchel va dir que el Girona no podia jugar de tu a tu al Barça. Però el va enfrontar sense cap por ni complex, descregut de la fama que l’acompanya, i el va vèncer amb un repàs, arrabassant-li el relat de l’estil i el joc. Va assaltar el campió i va conquerir el liderat que el condueix a una altra dimensió. Al Girona ja se li pot penjar l’etiqueta d’aspirant al títol amb 13 victòries en 16 jornades, un ritme de puntuació a què només arriben equips amb condicions i categoria per ser campions.

Aquesta altra dimensió en la qual s’ha desposseït de la disfressa de sorpresa, i en què ara no l’esperaran enlloc amb la simpatia que sempre desperta el modest que desafia els gegants. Ara li tocarà defensar el fort que tots voldran envair.

El Barça va haver d’escoltar amb enrojolament els càntics d’"olè, olè" en el ball final, quan Valery va posar fora de perill una excepcional victòria amb l’1-3. Tan fora que el gol de Gündogan en el temps afegit no va arribar a inquietar, perquè immediatament Stuani ho va arrodonir. La històrica nit en què el Girona es va consagrar amb un triomf que serà recordat per generacions.

La fe és blanc-i-vermella

L’estat d’ànim de què tant es parla en el futbol es va observar en el cara a cara. Confiat i ferm el Girona encara que estava sent pressionat i Gazzaniga treia peus i mans, al Barça li va entrar la tremolor després de rebre el segon gol perquè va accentuar la inseguretat que creia vençuda. El discórrer del duel va cultivar la fe visitant i la incertesa blaugrana.

El Barça es va passar llargues estones perseguint la pilota, moguda de banda a banda per un Girona que va voler esprémer l’amplitud del terreny de joc per projectar-se cap endavant més que reduir-lo per protegir-se. Fins i tot Gazzaniga s’atreveix a passar i no a rebutjar, un altre dels senyals del treballat equip que ha parit Míchel, amb onze jugadors que saben el que han de fer en tot moment, allà on els posi el seu entrenador.

Míchel va dibuixar més coses a la pissarra que Xavi. Va moure la fletxa de Tsygankov cap a l’interior, més a prop de Dovbyk i va cedir la seva banda dreta al duel a distància entre Yan Couto i Cancelo. Els dos entrenadors pretenien trobar un home lliure a la franja central i només va volar lliure com un ocellet Miguel Gutiérrez, el presumpte lateral esquerre.

La teoria gironina va semblar encertada i confirmada en el 0-1: en el repartiment de marcatges, a Christensen li tocava Tsygankov. La passada vertical de Yan Couto no l’amenaçava Cancelo i no va tallar tensionat Christensen, tampoc Araujo, que allargava el camp trencant la línia, i l’extrem l’hi va regalar al seu compatriota Dovbyk.

Miguel marca diferències

El Girona va marcar després i abans que pogués fer-ho el Barça en un inici de partit trepidant, majorment instal·lat en la meitat gironina entre l’empenta local, envalentida per la bona ratxa i la motivació d’acabar amb la fama del veí, tot i que també uns i altres miraven d’adaptar-se a un duel gens convencional.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

Miguel va ser un interior que començava i acabava jugades –la tercera que va emprendre la va endollar i va cridar "¡ja era hora!" a l’alliberar-se de les abraçades-, i Blind sortia de la seva zona per collar Pedri. Tots dos equips van córrer riscos per guanyar, i va sortir un partit formidable, molt de guant blanc, exquisit en les formes: quatre faltes (1 i 3) en el primer temps.

El Barça va corregir immediatament la presumpta falta d’agressivitat que es desprenia de l’única falta i en va cometre dues en l’alba del segon temps. Però aquest rigor més gran no va reprimir el Girona, menys encara acovardir-lo, que mai es va sentir intimidat tampoc per les accions de perill i se sentia al seu aire. El Barça no va saber frenar aquest club amic que ja no ho és tant, per la distància que ha agafat i com de despullat l’ha deixat.