El Barça no suporta la seva pena a Vallecas

Potser viure no és més que fer de la pena una cosa suportable.

D’això en saben molt a Vallecas, un lloc on el maquillatge són les cicatrius. On tot s’iguala. On es juga despullat. I en això està el Barcelona, que aspira a jugar com un gran quan amb prou feines aconsegueix fer-ho com un petit. Contra el Rayo, i després d’exhibir la seva crua indefinició, amb prou feines va poder arrencar un empat en els darrers minuts gràcies a un gol en pròpia porta de Lejeune.

Hi haurà qui pensi que això és futbol. Que ja està bé de plorar. Per exemple, per Gavi. Que d’aquestes coses un en torna «més fort» –maleïda societat que creu guarir-ho tot amb els predicadors de l’autoajuda–, com si partir-se el genoll, la ment o el cor no deixés seqüeles, en un mateix, però també en els que ens envolten.

Així que aquest Barça que ja estava estabornit encara amb Gavi sa, però que ara haurà de passar-se la temporada coix, sense el jugador que millor interpreta la supervivència en un camp de futbol, va començar a caminar a Vallecas. Ho va fer ja amb el recuperat Frenkie de Jong, lligat a la llitera els dos últims mesos, i en qui ha de recaure tot el pes d’un equip que anhela una identitat. Però també, absent el lesionat Ter Stegen, amb Iñaki Peña sota els pals, un d’aquells porters que s’habituen tant al seu estatus de reservista que un només repara en la seva presència en moments d’urgència. Amb la pressió i pena que això comporta en el protagonista, que es veurà assenyalat –amb raó o no– en el gol que va obrir el marcador en favor del Rayo.

Es desmaiava ja un primer acte en què l’equip de Xavi dissimulava una fictícia comoditat. Tenia la pilota. Sortia de la pressió ferotge dels rayistes gràcies a la classe de Frenkie de Jong. Controlava les envestides d’Isi. Però no sabia gaire com fer arribar el cuir a l’atac, amb Lamine Yamal havent-se de jugar la vida sol com si a cada acció hagués d’emular Garrincha, i amb Lewandowski esperant tant, que hauria tingut temps de llegir-se el Quixot mentre esperava a l’àrea. 

Llavors, en un episodi que va néixer a pilota aturada i que va tenir continuïtat en un rebuig d’Iñigo Martínez, a Unai López li va arribar l’oportunitat del cacau. El va clavar des de molt lluny. Tant que potser Iñaki Peña hauria tingut temps de reaccionar. La pilota, en qualsevol cas, va passar com un llamp al costat del pal. I el Barça, que va lamentar la indefinició en els fora de joc posicionals –fins a tres rayistes hi havia a prop del porter–, va rememorar tots els seus dimonis, que s’haguessin multiplicat abans del descans si no hagués mediat Balde a boca de gol.

El futbol sempre ha tingut un costat recargolat. La setmana en què aquest diari denunciava les condicions laborals dels treballadors del Camp Nou, víctimes d’aquesta societat ultracapitalista en què els més febles sostenen un sistema que els humilia, el Barça visitava el feu obrer de Vallecas. Allà un pot treure el cap –mai triomfar, perquè al barri mai es triomfa–, sent algú normal; i, sobretot, comportant-se com algú normal. Com Unai López, com Isi Palazón, com Óscar Valentín. Tipus que corren i juguen perquè el deure es confon amb la il·lusió, no amb el negoci. O com Trejo, que es va treure el braçalet per les barbàries del seu president.

Cert és que el Barcelona partia com a equip desfigurat des de l’onze inicial, amb Oriol Romeu com a sospitós cap d’operacions. Davant el tràfec dels partits internacionals i quan falten tres dies perquè el Porto posi a prova la feble estabilitat europea a Montjuïc, no hi va haver rastre de peces que anhelaven cert descans després d’haver sigut espremuts, com Koundé i Araujo a la rereguarda, Gündogan a l’eix, i João Félix a l’extrem.

Si bé en el segon temps poques coses van millorar –els mals controls i l’escassa mobilitat van ser norma, els canvis van espavilar l’equip. Raphinha va irrompre per colpejar la pilota al pal. I ja a les acaballes, Balde, el mateix que havia salvat un gol, va brindar un empat que si no l’hagués marcat Lejeune en pròpia porteria l’hauria atrapat Lewandowski. Que per a això sí que hi hauria de ser.

Espino va anar al límit amb Raphinha a l’àrea. L’àrbitre no va dir res, davant la ira de Xavi i els seus. Tot va quedar allà. Una altra vegada en el no-res.

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

Sergio V. Jodar, escriptor que mai consumirà l’ego –ell prefereix viure de tirar monedes a l’aire–, potser va descobrir la clau de tanta frustració.

«Al futbol no li demanem guanyar, només oblidar-nos de tot un moment». El Barça de Xavi, en canvi, ni tan sols permet l’oblit.