Fabrice Olinga, l’oblidat antecessor de Lamine Yamal: «Hi ha moltíssima gent dolenta en el futbol»

 

Al Camerun el va captar la Fundació Samuel Eto’o i poc després va fitxar pel Mallorca, el 2009. Es va torçar el turmell en el partit de prova, però amb la primera mitja hora en va tenir prou per canviar la seva vida per sempre. Tenia 12 anys. Recorda bé la primera vegada a Espanya: «Quan estàs acostumat a veure africans i arribes a un lloc on només veus europeus flipes. Tot és diferent, rar, però no va ser un problema per a mi perquè mai vaig tenir temps de pensar. Jo no pensava en res. Anava tot tan ràpid que no tenia temps de pensar». Continua, tornant als dos anys viscuts de preadolescent a les Balears: «Van ser els millors de la meva vida. Em va tocar la millor família d’acollida i va ser genial».

 

El 2011 va rebre l’interès del Liverpool i el Madrid, però no es va concretar i va recalar a Màlaga. «L’únic que em preocupava era jugar». És clar: tenia 15 anys. Un any després, el 18 d’agost del 2012, va debutar a Primera i va marcar el gol de la victòria a Balaídos. Encara no tenia barba: tenia 16 anys i 98 dies i va superar Iker Muniain com a golejador més jove de Primera. «Estava en el moment adequat al lloc adequat», emfatitza encongint-se. Li resta importància, com enfadat amb aquest gol per haver-lo perseguit tants anys.

 

¿Com es va assabentar que havia aconseguit el rècord?

Jo no sabia res. Quan va acabar el partit estava content per la victòria, pel gol. Vam tornar a Màlaga i l’endemà els meus companys van arribar corrent a la meva habitació de la residència: ‘¡Fabrice, posa ‘Deportes Cuatro’! Estàs sortint a la tele!’. Vaig encendre la tele i vaig flipar.

 

Lamine l’hi va birlar per onze dies. ¿Va sentir tristesa?

No. Els rècords són allà perquè n’arribi un altre i ho faci millor. Si ell no hagués fet el gol ningú hauria parlat de mi. Estic content per ell. Ho té tot per tenir una carrera millor. No he sentit ni pena, ni ràbia, ni tristesa en cap moment. A cada un li toca un moment. I a mi em va tocar deu anys.

 

¿Què li diria si el tingués assegut davant?

Jo em vaig haver de fer la vida sol. Ell té el seu entorn, la seva gent que l’ajudarà. Només ha de continuar fent les coses com fins ara, continuar sent el mateix i disfrutar del futbol sense pensar en els rècords. Els rècords no són res: xifres, una cosa que queda en la història. Només són rècords. No és el que a nosaltres ens mou. Quan Messi va començar a jugar no anava a pels rècords, sinó per la passió. Ara els rècords el persegueixen a ell.

 

Amb 16 anys va debutar, també, a la Lliga de Campions i amb la selecció del Camerun, amb un gol de la victòria el 90’ a passada d’Eto’o. Tot era perfecte.

Eto’o tenia el rècord del debut i el gol més jove del Camerun i vaig arribar jo i l’hi vaig treure [riu]. Però em quedo amb els moments. Els records ningú me’ls pot treure. Els rècords sí, però els records no. Recordo aquells moments, tan bonics. Jo vaig anar a buscar els meus somnis i vaig aconseguir el que volia. Després tot va anar a pitjor. Així és el futbol.

 

Ja no va tornar a marcar amb el Màlaga i el novembre del 2011 amb 17 anys i mig va jugar el seu desè i últim partit a LaLiga, l’última bala.

Es va acabar molt ràpid. Massa. El camí es va complicar molt [Xipre, Bèlgica, Itàlia, Romania, Bèlgica, Portugal i Romania]. El futbol m’ha donat molt, molt, molt, molt mals records. Avui no pots ser un nen en el món del futbol: has d’entendre que fins als 10 anys jugues per passió i a partir d’allà alguna cosa canvia i has de pensar, ser llest. Les coses cal dir-les com són: hi ha moltíssima gent dolenta en el futbol. No tota, però crec que el 70% de la gent del futbol és dolenta. No és una sensació, sinó una realitat. Si jo em poso a pensar tinc moltíssims més records dolents que bons pel futbol. Per això no m’agrada pensar. De vegades no volem sentir la veritat, però tinc raó. No m’agrada parlar, però noto que és important que expliqui la meva història perquè la gent conegui el costat fosc del futbol. Moltes vegades se’m van treure les ganes de jugar perquè és un món en el qual les coses passen sense que entenguis per què, sense tenir paraula. T’enganyen avui i t’enganyen demà. Penses que tal no t’enganyarà i t’enganya més que l’altre.

 

Notícies relacionades

Marc Márquez s’exhibeix i guanya el seu sisè esprint consecutiu

Roglic agafa el timó del Giro en la segona etapa

Si genera tant dolor, ¿per què seguir?

Per l’alegria que em dona. Jo jugo perquè m’agrada, per viure històries, no per guanyar diners. Si vaig venir a Romania no va ser per diners, perquè aquí no es guanya res. Jo visc per a això: em continua fent feliç. Quan acabi vull poder explicar-los moltes històries als meus fills.