¿Per què Marc Márquez cau tantes vegades?

Expliquen que, ja de nen, Márquez es passava el dia per terra als aparcaments de les grans superfícies i en els circuits de kàrting on competia amb la mini moto, per la senzilla raó que ell no sabia córrer d’una altra manera: al màxim, a sac, a totes.

Una vegada en el Mundial, on ha acumulat tots els títols possibles, els tres, caure ha format part sempre, no només de la seva manera de competir, d’intentar-ho, sinó de la seva manera d’aproximar-se a la carrera i esbrinar on era el límit de la seva moto, de cada circuit i de cada revolt. Márquez força en els assajos per saber fins on pot arribar i força en carrera, per intentar guanyar.

Durant tots aquests anys, Márquez ha acumulat títols mundials en la gran categoria (2013, 2014, 2016, 2017, 2018 i 2019) perquè, a la seva tremenda agressivitat i virtuós estil de pilotatge, l’acompanyava una Honda competitiva. No sempre ha sigut l’Honda la millor moto de la graella, però era l’agressivitat i assumir riscos per part de Marc el que la convertia en guanyadora. Sí que era, sens dubte, una moto amb què el núm. 93 podia competir, disfrutar, jugar i fins i tot protagonitzar ‘salvades’ increïbles, impensables, en qualsevol altre pilot. Márquez va guanyar el títol del 2017 amb 27 caigudes, per exemple. Però, en aquella ocasió, l’Honda el solia avisar. Ara, la RC213V dels últims anys no avisa, és traïdora. I Marc, que gairebé sempre cau de davant, és a dir, sense forçar, ara no pot salvar aquestes caigudes.

Les motos d’ara pesen, aproximadament, el mateix que sempre (157 quilos), amb motors de més de 260 cavalls i velocitat punta de 350 km/h., però són més llargues i més altes. És a dir, més voluminoses, lleugerament més grans. «Ara, quan fregues l’asfalt, quan comences a caure, quan sents que has perdut el control de la moto, ja no ets a temps d’aixecar-la com abans, amb el colze, el genoll, el cul o un cop de gas. Ara, les ‘salvades’ són molt més difícils», explica el pilot de Cervera. Per això, avui, a Phillip Island, en el mateix revolt on Márquez va protagonitzar una de les seves ‘salvades’ històriques, el 2019 (any en què ho va guanyar gairebé tot), MM93 se n’ha anat a terra.

És possible, molt possible, que durant els anys de glòria, Márquez se’n va anar a terra a la recerca de la perfecció, perseguint el límit en cada traçat per posar la seva moto a punt per a la carrera. «Només caient saps on és el límit, fins on pots arriscar. Si no caus, mai sabràs on és el límit, el teu, el de la moto i del circuit», sol explicar el vuit vegades campió del món. Però últimament, ja no només per les seves lesions, operacions i recuperacions, sinó per la mediocritat de la seva Honda, Márquez ha mirat de continuar sent el de sempre, un pilot guanyador, un pilot que arrisca, i s’ha acabat fent mal. La moto no està perquè Márquez posi, ara, aquesta mica que li falta per ser tan competitiva com les europees (Ducati, Aprilia i KTM) i això Márquez també ho ha après amb més caigudes, més lesions i més mal. A motos iguals o, ni tan sols això, fins i tot amb una moto una miqueta inferior (com, per exemple, es produirà la temporada vinent), aquest coratge de Márquez, aquest risc superior que assumeix per sobre dels altres, aquestes ànsies de guanyar, aquest pilotatge atrevit i al límit, servia (servirà, potser) per posar la diferència i guanyar. Ara, la seva Honda és tan inferior, tant, a les altres motos (la fàbrica alada és l’última en la classificació del Mundial de constructors, ¡l’última!, per darrere de Ducati, KTM, Aprilia i Yamaha), que la gosadia de MM93 només serveix per caure. Per això, al final, ha decidit canviar de marca i anar-se’n a Ducati.