La zona de confort de Márquez és tornar a guanyar, ni Honda, ni Ducati, guanyar

És evident, cristal·lí, que si algú està en el seu ple dret de prendre la decisió que li vingui de gust, que li agradi, que el motivi, que consideri justa i necessària, aquest no és altre que Marc Márquez Alentá, el vuit vegades campió del món de motociclisme, que porta tota una vida, tota, des de petit, posant-la en joc, per a gaudi dels seus fans, per agradar els aficionats al motociclisme i per completar, malgrat milers de caigudes, múltiples lesions, operacions, rehabilitacions i períodes de dolor i sacrifici, una de les carreres més brillants de la història del motociclisme mundial.

Márquez ha decidit plantar Honda, rescindir de mutu acord (les dues parts s’han donat molt, tot) el contracte que els unia el 2024 i buscar-se la vida per separat. Diuen, tot i que això és més creïble ara que és el moment de l’adeu, de lamentar-se per deixar tantes coses que els uneix, que ¡tant de bo! els seus camins tornin a trobar-se. Bé, això ho diu Márquez, ningú ha sentit que ho digués (encara) a Honda.

Divertir-se és guanyar

Les explicacions que ha donat Márquez per trencar tota (o gairebé) una vida d’èxit, no només quantificada en victòries i títols, no, no, sinó en una manera de viure i córrer, de provocar la felicitat dels seus seguidors, de deixar perplexos els crítics i tècnics del Mundial, és que vol tornar a divertir-se («només guanyes si t’ho passes bé sobre la moto», ha sigut la seva explicació durant anys), recuperar el somriure sota el casc, cosa que no passa des del 2019, comprovar, de veritat, si serveix o no per a això, sentir, de nou (aquesta és una altra de les seves frases preferides) «papallones a l’estómac», és a dir, assumir riscos a la pista sabent que els superarà. Tots.

Perfecte. Tots firmem sota d’aquests desitjos, que són rigorosament certs. I, insisteixo, si algun atleta i/o campió té dret a buscar-se la vida en un altre lloc, aquest és Marc Márquez Alentá. Però, arribats a aquest punt, afegim una cosa que ha quedat oculta el dia d’avui però que, Márquez, ha acabat reconeixent públicament: si Honda, tot un desastre; si Honda, amb la pitjor moto de la graella; si Honda, que no fica por a ningú; si Honda, que té una moto que només provoca caigudes i lesions als seus pilots, arriba a fitxar el guru de Ducati, l’enginyer italià Gigi Dall’Igna, el 93 es queda.

No és doncs que Márquez dubti de si serveix o no per intentar tornar a ser campió o, simplement, guanyar carreres. No és que Márquez vulgui tenir més títols que Valentino Rossi (de moment, nou contra vuit). No, el problema és que Honda no ha volgut (ni va voler, perquè fa dos anys, Alberto Puig, Team Manager del Repsol Honda, ja el tenia convençut i els japonesos es van espantar) fitxar Dall’Igna. Amb Dall’Igna fitxat, Márquez es queda, perquè hagués vist la possibilitat de tornar a guanyar. Ara, no la veu i se’n va. Normal.

Márquez ha comptat que ha parlat amb gent de la seva confiança abans de prendre tan dura decisió i, pel que es veu, tots, des dels amics que formen part del seu equip tècnic fins a Dani Pedrosa, li han dit que se’n vaig d’Honda, perquè els japonesos, si aixequen el cap, serà d’aquí uns anys. Salta a la vista.

La moto perfecta

Perdó, entre els consultats, tot i que cap dels dos germans ho ha volgut fer públic (ni falta que fa), és, per descomptat, Àlex Márquez, que ja ha guanyat una carrera a l’esprint aquest any, a Silverstone, amb aquesta Ducati ‘Desmosedici’, que, l’any vinent, abraçarà Marc. Ningú coneix el Marc com l’Àlex i el ‘germaníssim’ li ha dit que ell, Marc, no només guanyarà l’any que ve amb la versió 2023 de Ducati (és evident, que l’equip de Gresini no tindrà la revolucionària 2024), sinó que guanyaria fins i tot amb la 2022. Salta a la vista.

I acabem aquesta reflexió festiva amb la teoria exposada per Márquez sobre ‘la zona de confort’. No tothom (jo, per exemple), comparteix la tesi expressada pel campió que el seu atreviment es demostra «abandonant la zona de confort que em continuaria proporcionant seguir a Honda».

¿Perdó? ¿El confort està en quedar-se a Honda? Fa la sensació que malgrat que a Honda li permetrien continuar provant i provant, cobrant, com ell ha reconegut, el salari més gran de MotoGP, el cert és que quedar-se a Honda hauria suposat el contrari: és a dir, zero confort, més martiri, més incertesa, més sacrifici, més lluita, menys seguretat de ressuscitar i guanyar, més desencant. La zona de confort no és trencar-te quatre ossos, lligaments i caure 20 vegades, només aquest any.

Anar-se’n a Gresini, equip familiar, equip que es reforçarà brutalment amb els diners que li arribin després de fitxar el millor de tots els temps, escuderia que ja ha guanyat, equip que posseeix una moto que va sola, que guanya pilotant-la qualsevol (amb perdó), que copa el podi, tot el podi, en totes les carreres, sí sembla la millor ‘zona de confort’ de totes.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Per a qualsevol atleta d’elit, per a qualsevol campioníssim, la zona de confort és la zona de victòria, és la zona que et permet guanyar una vegada i una altra. «La zona de confort», m’explica Xavi Lucas, un dels psicòlegs més importants de l’esport espanyol, «és una cosa molt emocional i sol estar representada per allò que li genera més comoditat a l’esportista i, sobretot, el confort d’aspirar a la victòria. Aquesta és la zona de confort, no la de passar-s’ho bé amb els col·legues o cobrar molt». Per a aquest expert, la zona de confort és aquella que et genera menys incomoditat, aquella en la qual, emocionalment, estàs més còmode i, en definitiva, aquella que t’acosta a la victòria.

I, sí, digui el que digui Márquez, sembla que a Gresini estarà molt més còmode, tindrà més confort i, sobretot, serà més a prop de la victòria. Ni zona de confort, ni res, si Gigi Dall’Igna hagués dit que sí a aquesta segona proposta de Puig, Márquez seguiria a Honda, que ho sàpiguen.