El Barcelona de Grimau no està a l’altura contra el Madrid

A Roger Grimau se li presenta una tasca homèrica: demostrar que està preparat per entrenar un Barcelona amb bons instruments, però massa lluny de sonar com una orquestra. En el primer clàssic de lliga de la temporada, un Reial Madrid sense Tavares ni Deck però amb Poirier (22 punts, 8 rebots) i un adolescent de 16 anys (Ismaila Diagne) va ballar claqué a la pintura i va evidenciar que l’equip blaugrana encara és lluny d’estar a l’altura en escenaris de categoria. Willy Hernangómez i Jabari Parker, dues de les grans esperances barcelonistes, no van deixar cap rastre.

Hi ha una cosa que sí que s’agraeix al Barcelona que Roger Grimau tracta d’ordenar amb les seves maneres zen d’home que mira l’obra des de la tanca: la cura perquè el seu joc s’acosti al vertigen i deixi cert pòsit estètic. Passa, no obstant, que contra grups tan ben apuntalats com el Reial Madrid, també és necessari l’ordre i la pausa per suportar els moments d’urgència. Tot al Barcelona fa olor d’episòdic, sense cap continuïtat.

Va sorprendre al Barça al principi la irrupció, però sobre tot l’impacte, del joveníssim Diagne. Chus Mateo no va tenir cap inconvenient a oferir-li la responsabilitat d’omplir el forat deixat per Tavares alineant-lo d’inici. I Diagne no només va complir, sinó que va despullar les greus carències defensives sota cistella del Barcelona. Jan Vesely va patir força, i Diagne, en els seus set primers minuts, ja havia sumat cinc punts i vuit rebots.

Malgrat que Campazzo, tradicional flagell, va arrossegar el Reial Madrid cap a la primera gran diferència (11-2, min. 4), entre Jabari Parker, primer, i Darío Brizuela, després, se les van apanyar per equilibrar una estona el duel. Això sí, amb accions que gairebé sempre brollaven del talent individual, no col·lectiu. Parker, a qui sempre se li demanarà que torni als seus temps d’estrellat en l’NBA sense pensar que les seves dues operacions de genoll l’han convertit en un jugador molt diferent, va oferir alguna maniobra esperançadora. Tot i que amb prou feines va jugar nou minuts. Mentre que Brizuela va exhibir el rampell ofensiu i incontrolable que fan d’ell un jugador tan anàrquic com especial.

Tot i que, en un partit de mals registres en el tir, on pitjor va estar el Barcelona va ser en la defensa de la seva cistella. Aquí va patir com mai Willy Hernangómez en la tornada a la que va ser casa seva. Poirier va jugar amb el cos gros de Willy diverses vegades. Ja fos perquè baixava de l’hort, ja fos per mostrar-li com d’agressiu s’ha d’estar en un clàssic. Una cosa que sí que va semblar entendre James Nnaji, a qui Grimau va haver de recórrer perquè el Reial Madrid deixés de castigar-lo als morros.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Però després de dos quarts relativament igualats en el marcador (37-33, min. 20), però no en les sensacions, el Madrid ja va poder embalar-se a partir del tercer quart. Laprovittola va fer els primers punts en el minut 25. I Satoransky, la primera cistella just abans de ser desqualificat, després d’una esmaixada davant Poirier i culminar tan espectacular acció amb el retret de la frustració (min. 37).

Diagne va acabar la seva gran nit penjant-se de la cistella del Barcelona. I Grimau, més enllà de perdre el seu segon clàssic de la temporada després de la caiguda en la Supercopa, comença a descobrir que les penes de l’entrenador no tenen res a veure amb les del jugador.