El dolor que amaga la gran gesta de la dona en el futbol espanyol

Ara, fixin-se en Olga Carmona, perquè allà ho entendran tot. Els seus germans eren nens normals. És clar, jugaven a futbol. I ella, tan menudeta, però amb el geni propi de qui s’ha pelat els genolls a la graveta de la carretera d’Utrera, va enviar a la porra els que van creure que seria més mona sabatejant amb un vestit flamenc que fent el mateix que els seus germans homes. Ella volia córrer darrere d’una pilota, que també és el mateix que córrer cap a la llibertat.

Olga Carmona no va plorar quan va marcar el que podia haver sigut el gol d’una vida, contra Suècia a la semifinal. Tampoc ho va fer aquest diumenge quan, sí, va marcar el gol d’una vida a la final del Mundial contra Anglaterra. El seu gest era dur. De vegades una s’acostuma a plorar per dins. Per plorar per fora, sempre hi ha temps. 

Al camí quedava l’escola, on es va fer respectar per tal com volia, no per tal com l’hi imposava. I l’afany d’una mare que tant va trobar a faltar quan va canviar la seva adolescència a Sevilla per una Madrid on s’encoratja a hòsties. Una mare que viu al seu cap, al seu cor, i en aquest tatuatge en el qual la tinta defineix el poder d’una abraçada.

L’èxit de la selecció espanyola de futbol al Mundial transcendeix l’esport. Per descomptat, va molt més enllà de Jorge Vilda –és clar, home– el qual els de sempre voldran ara canonitzar. Això va d’Aitana Bonmatí, que no corre, aleteja i canvia el temps i l’espai. Va de Jennifer Hermoso, a la qual el seu orgull d’extraradi la va portar a voler llançar un penal que només poden fallar els que es consumeixen en la por. Va de Cata Coll, les mans de la qual, dures, fermes, van sostenir el somni. Va de Mariona, que va ser qui va desplegar amb el seu privilegiat botí a Olga Carmona l’alfombra cap al firmament.

I va, sí, d’Alexia Putellas, que va patir com mai trobar-se entre dos oceans, el de la indústria que l’ha disfressat de reina i que la va arrossegar a jugar el Mundial malgrat el seu genoll, malgrat el seu seleccionador; i el del turment per no haver pogut ser al costat de qui estimava. Mapi León, Patri Guijarro i Claudia Pina preparaven el Gamper mentre a Sydney se celebrava una gesta.

No hi ha victòria sense cicatriu. No hi ha èxit sense cossos a la cuneta.

Notícies relacionades

Fermín es debat entre Chelsea i Barça

La mirada reverencial de dos campions que idolatren el professor Márquez

Olga Carmona es va ensorrar sobre la gespa quan va acabar el partit. Ara, sí, va plorar.

Plorar mai cura. Però alleuja quan l’alegria és insuportable.