Campiones del món | Una Barcelona emocionada vibra amb el primer Mundial femení

Barcelona s’ha tenyit de vermell per viure en directe la primera final de la selecció en un Mundial femení. Els 1.000 assistents al CEM Olímpics de la Vall d’Hebron s’han fos en aplaudiments, crits i llàgrimes veient la selecció espanyola segellar una gesta històrica. Ara, a les seves samarretes també hi lluirà l’anhelada estrella. Després de més de 50 anys de lluita, la generació actual ha pogut fer caure tots els tòpics i vergonyes. Aquest 20 d’agost són protagonistes de totes les portades. Avui han escrit un nou capítol per a la història. Són campiones del món. 

La selecció es va plantar a la final del Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda sense fer soroll. Sense el cartell de favorites. Sense expectatives. Gairebé no havien entrenat juntes durant aquesta temporada. Però ni s’ha notat. Les joves –que ja havien aconseguit la glòria en categories inferiors– han fet una metamorfosi perfecta amb les veteranes per escriure un nou capítol per a la història. I la ciutat que ja havia firmat dos rècords mundials d’assistència no ha fallat avui a unes jugadores històriques. Malgrat els 17.000 quilòmetres que els separaven de les futbolistes, avui els crits engrandien una Barcelona que tornava a esgrimir-se com una de les capitals del futbol femení, vibrant amb unes futbolistes que han deixat empremta en diverses generacions.

Una generació que canvia la història

No eren ni tan sols les onze del matí, i al CEM Olímpics, la cua de centenars de persones feia la volta al recinte. Samarretes de ‘la Roja’, del Barça i les banderes de la selecció es podien observar des de lluny. L’’11’ d’Alèxia Putellas tornava a ser el gran protagonista. Però també el ‘6’ d’Aitana Bonmatí i fins i tot el ‘12’ de Patri Guijarro i el ‘4’ de Mapi León, que s’han quedat pel camí perquè avui aquesta final sigui possible. Aquest 20 d’agost, el gènere masculí no enfosquia la sala. Avui no hi havia només pares amb els seus fills. També nenes, adultes i àvies s’han desplaçat fins al recinte a gairebé 40 graus. Perquè la generació actual va jugar a futbol per l’afany de divertir-se, sense objectius, amb burles. I gràcies a elles, ara les nenes poden jugar al pati, però també saben que poden disputar la final del Mundial i de la Champions. El futbol ja ha deixat de ser cosa d’homes.

Barcelona s’ha fos en aplaudiments i crits nerviosos quan la pantalla gegant ha ensenyat les jugadores al túnel de vestidors. Per a sorpresa d’alguns, s’han alçat quan ha començat a sonar l’himne espanyol al Sydney Football Stadium i no han dubtat a xiular al complet el de les angleses. Els assistents han inundat el pavelló a crits d’«Espanya» quan Alba Redondo ha pogut avançar la selecció, i es posaven les mans al cap amb les aturades de Mary Earps.

Olga Carmona ha aixecat i ha il·lusionat tot el Palau Olímpic quan ha anotat el primer i únic gol de la final. Els aficionats s’han alçat a l’uníson i al recinte només s’hi han sentit aplaudiments, salts i crits per a la futbolista sevillana. Els càntics d’«Espanya» han tornat a col·lapsar la pantalla gegant de Barcelona. Espanya vencia les campiones d’Europa. I les paraules d’Alèxia ens tornaven al cap: «No hi ha distància». Mentrestant, les nenes portaven orgulloses la seva samarreta a la Vall d’Hebron. 

Alèxia Putellas embogeix la Vall d’Hebron

El terra del CEM Olímpics ha retrunyit mentre la col·legiada revisava a l’estadi la mà de Keira Walsh. El públic de la Vall d’Hebron cantava a l’uníson ‘penal’ i les puntades de peu a terra no cessaven. Han celebrat la decisió del VAR com si es tractés del gol mateix. El públic s’ha posat dret amb la preparació de la ‘10’. Tornaven els aplaudiments. Esperaven la sentència. Però l’alegria s’ha convertit en incredulitat quan Earps ha agafat la pilota.

Notícies relacionades

Remuntada històrica del Barça

"No busco suïcidar-me"

Alèxia Putellas esperava el seu moment a la banda amb el seu ‘look’ rosa –que recordava la Rapinoe campiona del món del 2019– mentre els aficionats del Palau Olímpic han embogit al veure-la preparada per sortir. Si algú podia mantenir a dalt de tot la selecció, era ella. El partit seria llarg. Quan la linier ha ensenyat els 13 minuts d’afegit, la tensió ha tornat als assistents al recinte, que s’han posat les mans al cap amb una clara ocasió d’Ona Batlle. Espanya estava a punt de celebrar el segon mundial de la seva història. Els crits de ‘Sí que es pot’ ressonen per primera vegada.

Els aficionats demanaven a crits el xiulet final. I quan Cata Coll ha agafat l’última pilota, la bogeria s’ha desencadenat a Barcelona. Feia anys que avisàvem que era una generació històrica. Però aquest 20 d’agost, el futur somiat s’ha tornat present. El Palau Olímpic s’ha abocat en aplaudiments, salts, crits i càntics. Som campiones del món.