I David va guanyar Goliat: Austràlia elimina França després d’una tanda de penals agònica

Un home mirava la seva filla a la grada. Es va posar una mà a la cara, tapant-se la boca, mentre els ulls se li omplien de llàgrimes. Ho havien fet: Austràlia eliminava la totpoderosa França per colar-se, per primera vegada en la seva història, en les semifinals del Mundial. A casa seva, davant de la seva gent, com a amfitriona de la cita. No té preu, devia pensar l’aficionat mentre la seva filla celebrava com mai el triomf. Durant un mes el balcó ha sigut l’epicentre d’un país que no té el futbol com l’esport rei. Ara, això ha canviat per sempre. Les ‘Matildes’, fent honor al seu nom, ho han tornat a fer.

10 penals per bàndol. Una tanda agònica, probablement la més èpica en la història dels Mundials fins ara, va erigir Austràlia com a semifinalista en el Mundial. Sam Kerr no s’ho podia creure mentre corria cap a les seves companyes. El camí, especialment per a ella, ha sigut duríssim. La referent i capitana de les ‘Matildes’ es va lesionar hores abans del partit que donava el tret de sortida a la cita. El nom propi del Mundial per als locals era fora i, sense ella, Austràlia perdia el seu far, el seu referent en atac. Ella, però, des de la banqueta, ha sigut clau per a la gesta històrica que ha pogut disfrutar sobre la gespa.

WE JUST WITNESSED HISTORY! 🇦🇺 @TheMatildas are going to the semifinal via the longest penalty shootout in World Cup history.#FIFAWWC | #TilitsDone pic.twitter.com/3W1UCyKNf7

— TOGETHXR (@togethxr) 12 de agosto de 2023

La història de les ‘Matildes’ està marcada per la resiliència com, de fet, ja indica el seu propi nom. ‘Waltzing Matilda’ és una cançó popular del folklore australià. Per a molts, és una mena de segon himne nacional. La lletra de la cançó descriu un personatge mitològic australià, el «swagman», un home que camina el país sense res a la recerca d’aconseguir una feina i que desafia els potentats del lloc. Després de morir ofegat en un riu al ser perseguit per la policia per menjar-se una ovella, es diu que, en les fredes nits australianes, se sent el murmuri del rodamon cantant ‘Waltzing, Matilda...’ (traduït en ‘ballant amb la Matilda’ o ‘viatjant sense res’)

Igual com aquell pobre home que va decidir llançar-se a les fredes aigües del llac, les futbolistes de la selecció femenina australiana són un símbol de resistència al seu país. Si ja per si mateix el futbol femení ha sigut ignorat a la major part del planeta, les australianes es van haver d’obrir pas entre la popularitat que té el rugbi a la seva nació.

Han canviat la història

Notícies relacionades

Jaël Bestué: "Ja no soc un projecte d’atleta, ara toca recollir els fruits del meu treball"

La Vuelta queda al caire de l’abisme

Amb aquest Mundial, Austràlia ha fet un espai al futbol femení. Que les de Tony Gustavsson hagin arribat a semifinals eliminant una gran potència en el futbol com França és un exemple més del poder d’aquesta selecció. El tècnic, que es mirava des de la banda la tanda de penals decisiva, demanava a les seves futbolistes que fessin història. Amb una mirada d’esperança era un espectador més del que estava a punt de passar. Quan Wine va rebentar la pilota, després de 10 xuts per cada equip, i sentenciava així l’eliminatòria, l’eufòria va explotar arreu del país. A l’estadi volaven les bufandes, retrunyien els crits i es regalaven les abraçades.

Els bombers rurals oferien desfibril·ladors davant tanta emoció desencadenada. Així ho comunicaven a través del seu compte de Twitter. L’eufòria era total; l’eufòria d’un país que ha viscut de primer mà un canvi d’època.