Aquest error estratègic, compartit amb Europa, ha tingut un alt cost. Dependre totalment d’altres territoris per a productes estratègics ens fa més vulnerables. La recerca, per molt puntera que sigui, necessita una base industrial per transferir-se a la societat.

Per sort, la lògica geopolítica ha forçat un canvi de rumb. Europa, sacsejada per la pandèmia i les tensions comercials globals, ha entès que necessita recuperar capacitat industrial estratègica. Avui s’impulsa una nova política industrial europea basada en el concepte d’autonomia oberta. No es tracta de tancar-se, sinó de garantir capacitat de reacció davant futures crisis, ja sigui produint dins les nostres fronteres, arribant a acords comercials amb països fiables, aproximant cadenes de producció al mercat final o creant reserves estratègiques.

Catalunya està ben posicionada per liderar aquesta nova etapa. La indústria ha mantingut el seu pes al voltant del 19% del Valor Afegit Brut (VAB) des del 2010 fins a l’actualitat, superant fins i tot el creixement de la indústria europea els darrers anys. La diversitat sectorial de la indústria catalana és un important factor de resiliència davant possibles crisis. Els sectors de la química, l’automoció, el farmacèutic, l’agroalimentari i la maquinària, tenen un pes important però cap d’ells supera el 15% del total de la indústria. A més, Catalunya disposa d’infraestructures com el Mare Nostrum en supercomputació, centres tecnològics punters, universitats competitives i ecosistemes innovadors que atreuen talent i molta inversió estrangera.

La suma de tot això ha fet que la indústria catalana hagi superat molt millor que altres territoris els darrers episodis de crisis. La resiliència del nostre sector industrial, a diferència de l’europeu, s’ha beneficiat de tenir menys problemes de disponibilitat de mà d’obra que altres països, de la competitivitat en costos salarials, de la invesió realitzada, així com d’una negociació col·lectiva responsable. Tot això s’ha traduït en una millora de la productivitat industrial catalana els darrers anys i en una xifra històrica d’exportacions.

Però el sector industrial també té desafiaments importants, el més important és guanyar dimensió empresarial. Tenir dimensió és condició necessària per realitzar inversions en innovació i digitalització i per fer front a un món cada vegada més competitiu. El sector públic, tant a Europa com a casa nostra, també té deures. Més enllà de definir i articular una política industrial, dedicar recursos i apostar per la col·laboració públicoprivada, és urgent rebaixar la càrrega normativa i administrativa que suporten les empreses. Som un país de petites empreses: el 94% de les indústries tenen menys de 50 treballadors, però les lleis estan pensades per a les grans empreses.

Recuperar l’orgull de ser una economia industrial no és nostàlgia, és preparar-se per al futur. L’aposta per la IA i els xips sense una base industrial no generarà benestar i riquesa. Les economies industrials són més productives, generen llocs de treball estables i de qualitat, generen cohesió territorial i redueixen les desigualtats. En un món cada cop més inestable, amb episodis continus de crisi climàtiques, demogràfiques o geopolítiques, tenir capacitat de fabricacio és un factor de seguretat. Catalunya ha estat sempre pionera. Ara és hora de tornar a liderar.