EL FUTUR DEL CATALANISME
Catalanisme
i indústria
1. Industria catalana: del tèxtil als xips
Per Carme Poveda

EL FUTUR DEL CATALANISME
Catalanisme
i indústria
1. Indústria catalana: del tèxtil als xips
Per Carme Poveda

EL PERIÓDICO, de la mà de diversos experts, fa balanç dels principals eixos sobre els quals s’ha construït el catalanisme i planteja propostes per refer els consensos de cara al nou cicle polític. Després d’analitzar els reptes en infraestructures i educació, la reflexió se centra ara en la indústria, amb un primer article a càrrec de Carme Poveda sobre la transformació del sector.
La història econòmica i del catalanisme no es poden entendre sense el paper central que ha jugat el sector industrial a Catalunya. Des dels orígens de la industrialització en el segle XIX amb el sector tèxtil, el desenvolupament econòmic ha anat acompanyat d’un sentiment d’identitat pròpia que desembocaria en el catalanisme polític i cultural. La burgesia catalana va ser el motor de la industrialització, una burguesia que va reclamar proteccionisme per protegir la indústria catalana de la competència estrangera, i que es trobava amb un Estat que no sempre escoltava les seves demandes. Davant d’aquesta falta de reconeixement, molts membres de la burgesia van començar a defensar una major autonomia per a Catalunya.
Posteriorment, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) impulsada per Prat de la Riba va actuar com a impulsora del desenvolupament econòmic i industrial a través de la construcció d’infraestructures, que afavorien el comerç i la connexió entre regions, la creació d’institucions formatives com l’Escola del Treball i l’Institut d'Estudis Catalans, i l’elaboració d’estudis sobre població, economia i agricultura per planificar el desenvolupament del país. Un tercer moment clau en la política industrial va ser durant la presidència de la Generalitat de Jordi Pujol (1980-2003) que va impulsar la modernització i obertura a l’exterior de la indústria catalana, així com la política de captació d’inversions estrangeres. Cal destacar la creació del CIDEM i el COPCA, dues agències públiques clau en procés de modernització i internacionalització de l’economia catalana.
La dècada dels 90 i primera del 2000, Catalunya va patir una forta desindustrialització, com bona part de les economies occidentals. Aquests anys van estar marcats per la terciarització de l’economia i la deslocalització de plantes industrials cap a la Xina i l’Europa de l’est. El resultat va ser una pèrdua de pes econòmic de la indústria, que va passar del 27% el 2000 al 19% el 2010. El focus es va posar en l’economia financera i immobiliària, i els poders públics van desatendre la política industrial. Aquest canvi de model va generar desequilibris territorials i socials, i va fer més vulnerable l’economia catalana davant de crisis externes.


Aquest error estratègic, compartit amb Europa, ha tingut un alt cost. Dependre totalment d’altres territoris per a productes estratègics ens fa més vulnerables. La recerca, per molt puntera que sigui, necessita una base industrial per transferir-se a la societat.
Per sort, la lògica geopolítica ha forçat un canvi de rumb. Europa, sacsejada per la pandèmia i les tensions comercials globals, ha entès que necessita recuperar capacitat industrial estratègica. Avui s’impulsa una nova política industrial europea basada en el concepte d’autonomia oberta. No es tracta de tancar-se, sinó de garantir capacitat de reacció davant futures crisis, ja sigui produint dins les nostres fronteres, arribant a acords comercials amb països fiables, aproximant cadenes de producció al mercat final o creant reserves estratègiques.
Catalunya està ben posicionada per liderar aquesta nova etapa. La indústria ha mantingut el seu pes al voltant del 19% del Valor Afegit Brut (VAB) des del 2010 fins a l’actualitat, superant fins i tot el creixement de la indústria europea els darrers anys. La diversitat sectorial de la indústria catalana és un important factor de resiliència davant possibles crisis. Els sectors de la química, l’automoció, el farmacèutic, l’agroalimentari i la maquinària, tenen un pes important però cap d’ells supera el 15% del total de la indústria. A més, Catalunya disposa d’infraestructures com el Mare Nostrum en supercomputació, centres tecnològics punters, universitats competitives i ecosistemes innovadors que atreuen talent i molta inversió estrangera.
La suma de tot això ha fet que la indústria catalana hagi superat molt millor que altres territoris els darrers episodis de crisis. La resiliència del nostre sector industrial, a diferència de l’europeu, s’ha beneficiat de tenir menys problemes de disponibilitat de mà d’obra que altres països, de la competitivitat en costos salarials, de la invesió realitzada, així com d’una negociació col·lectiva responsable. Tot això s’ha traduït en una millora de la productivitat industrial catalana els darrers anys i en una xifra històrica d’exportacions.
Però el sector industrial també té desafiaments importants, el més important és guanyar dimensió empresarial. Tenir dimensió és condició necessària per realitzar inversions en innovació i digitalització i per fer front a un món cada vegada més competitiu. El sector públic, tant a Europa com a casa nostra, també té deures. Més enllà de definir i articular una política industrial, dedicar recursos i apostar per la col·laboració públicoprivada, és urgent rebaixar la càrrega normativa i administrativa que suporten les empreses. Som un país de petites empreses: el 94% de les indústries tenen menys de 50 treballadors, però les lleis estan pensades per a les grans empreses.
Recuperar l’orgull de ser una economia industrial no és nostàlgia, és preparar-se per al futur. L’aposta per la IA i els xips sense una base industrial no generarà benestar i riquesa. Les economies industrials són més productives, generen llocs de treball estables i de qualitat, generen cohesió territorial i redueixen les desigualtats. En un món cada cop més inestable, amb episodis continus de crisi climàtiques, demogràfiques o geopolítiques, tenir capacitat de fabricacio és un factor de seguretat. Catalunya ha estat sempre pionera. Ara és hora de tornar a liderar.
Un reportatge d'EL PERIÓDICO
Text:
Carme Poveda
Disseny:
David Jiménez
Coordinació:
Rafa Julve i Jose Rico
Catalanisme i indústria
Per Carme Poveda i Vicenç Pedret

El futur del catalanisme
Presentació de la sèrie
Article d' Astrid Barrio

Catalanisme i infraestructures
Per Ricard Font i Xavier Flores

Catalanisme i educació
Per Eduard Vallory i Coral Regí
