«Estàs tan grassa que no pots ni fer l’amor»: les víctimes del cas Alhama trenquen el silenci

Por. Angoixa. Ansietat. Això és el que han viscut durant anys les futbolistes que han format part de l’Alhama. Una resolució d’Inspecció de Treball així ho acredita: «Per part de l’entrenador, Randri García, s’ha portat a terme un comportament inadequat que ha afectat la dignitat de la majoria de les jugadores (68%)» convertint el vestidor «en un ambient laboral hostil». Per primer cop, futbolistes víctimes d’aquestes situacions trenquen el silenci i expliquen a EL PERIÓDICO el que han viscut dins el vestidor.

«El que sento al pensar a tornar al vestidor de l’Alhama, que ho va ser tot per mi, és por i ansietat», confessa Andrea Carid, una de les jugadores que ha patit els tractes vexatoris de Randri García. «Comences a dubtar de tu. Tu pots tenir l’autoestima més gran d’aquest món, que quan reps aquest tipus d’afirmacions un dia sí i l’altre també comences a dubtar de qui ets, de si veritablement tens el nivell, sobretot quan els resultats no acompanyen», diu Carid amb dolor. «Et planteges: ¿Seré jo? ¿Seré massa sensible? Ell utilitza les teves debilitats perquè tu no et rebel·lis. O perquè entenguis que és culpa teva sentir-te així», afegeix.

Actuació reiterada

Els comentaris i faltes de respecte han sigut una constant al vestidor de l’Alhama. «Ha dit a companyes que estan grasses, de manera indiscriminada, cada dia. Era estrany la setmana que no hi hagués un comentari sobre el físic, un comentari sobre el que menges o deixes de menjar. Hem deixat de publicar coses a Instagram perquè et perseguia en les xarxes socials: ‘Que si on ets. Què fas i amb qui. Per què menges això... ¿És que no veus que tan grassa com estàs no et pots permetre menjar això?’, explica Andrea Carid, que està de baixa laboral després del que ha viscut.

«Has de perdre [pes]. Estàs tan grassa que no pots ni fer l’amor. Ell em deia que jo tenia entre les cames una pixa més gran que la seva. Que jo era tan lletja que no sabia com podia ser que les dones es fixessin en mi. Era una constant. Comentaris de tipus polític, de caràcter homòfob, misògins i racistes», diu l’Erica, que recorda perfectament cada frase humiliant rebuda.

Les jugadores admeten que aquests comportaments fa anys que es produeixen dins el club, però que l’organigrama familiar de l’entitat ha permès que Randri surti impune. «Qui mana és el pare, el president; la dona és la directora esportiva; la mare també té un càrrec, i ell és l’entrenador. ¿A qui acudeixes a dir-li que està passant això?», assenyala l’Erica, que està de baixa des del 3 d’abril després d’una situació que li ha deixat seqüeles.

«Ells volien fer-me fora perquè sabien que m’havien fet el contracte malament i que aquell any tenia un advocat. En l’entrenament d’aquell dia, el Randri estava parlant amb una jugadora que és menor d’edat i que no havien deixat anar a una concentració de la selecció. Ella estava trista i l’entrenador li va dir de mala manera que què li passava, que feia tota la setmana que estava de morros, que si el que volia era jugar al Barça, que ell l’hi aconseguiria. Jo em vaig ficar en la conversa i la Tamara [la dona del Randri] em va sentir i va començar a cridar-me dient-me que qui em creia que era. A l’acabar-se la primera volta de l’entrenament, el Randri em va dir que me n’anés del camp. Mentre estava parlant amb el sindicat va venir la Tamara amb la fisio, que estava tallant una ampolla petita, traient-li el cul. Em van tancar al vestidor i em van dir que d’allà no sortia fins que no fes pipí a l’ampolla. Em van obligar a beure cinc ampolles d’aigua. Allà asseguda, no em deixaven aixecar-me, no em deixaven fer res», recorda.

Al cap de pocs dies, l’Erica va demanar la baixa mèdica i va iniciar un tractament psiquiàtric i psicològic. «Encara vivia a Alhama i tenia malsons, no dormia i em despertava moltes vegades de matinada. Tenia por d’anar al Mercadona per si em trobava algú. Un cop vaig coincidir amb la mare de l’entrenador al banc i va començar a dir-me coses. Arran de tot plegat he agafat por d’estar tancada, de pujar a l’ascensor», confessa, trista, per una situació que està gestionant «com pot».

I una part molt dura d’admetre, explica Carid, és la normalitat amb què s’acaben vivint aquestes situacions. «Aguantes perquè ho normalitzes. I aguantes perquè tu també vols tenir un futur en el món del futbol. I no saps si el que t’està dient aquest home és la veritat o no. ‘És que no triomfaràs a cap altre equip si no és aquí. És que jo t’he descobert a tu, i tu, si te’n vas a una altra banda, no rendiràs igual. És que ets aquí gràcies a mi’. I tu comences a pensar que potser és veritat. Però és clar, quan ve una persona de fora i et diu: ‘Ei, que als altres equips això no passa’. I dius tu, ‘d’acord, fins aquí hem arribat’».

Notícies relacionades

Flick critica De la Fuente per tornar Lamine lesionat

Vingegaard sentencia la Vuelta

Quan EL PERIÓDICO va destapar el cas el 17 d’abril del 2023, al club es va viure la situació amb molta tensió. Algunes jugadores, com Carid, van ser assenyalades després que la gran majoria de la plantilla gravés un vídeo defensant la figura de Randri García. «Em sentia desprotegida, em sentia en un entorn hostil, em sentia que no era ben rebuda. Em sentia poc avalada i que gent que havia sigut la meva amiga m’estaven girant l’esquena. Malgrat això, no les culpo. Són tan víctimes com jo. No vull que es continuï posant el focus en nosaltres, a dividir-nos més, ja que el focus és l’assetjador i així hauria d’haver sigut des del principi. No busco res més que donar visibilitat a una cosa que desgraciadament continua passant en el món del futbol, i que m’agradaria que ningú altre ho passés tan malament com jo ho he passat, amb unes conseqüències que continuo vivint ara mateix. És per això que és important de veritat donar veu a tot això», assenyala la jugadora, que explica que el Randri la va trucar quan es va fer pública la situació demanant-li explicacions.

Ara, la resolució d’Inspecció de Treball els dona la raó. Malgrat que alleugereix els sentiments, no elimina el dolor. «D’una banda estic contenta, no ho negaré. En termes generals són 7 de cada 10 futbolistes. Sento alleujament. Tinc la sensació que em creuen, que no m’ho estava imaginant. Alleuja, s’agraeix i et sents reconeguda», confessa Carid. «Però òbviament el mal ja està fet».