Natzaret Segura, exjugadora de l’Alhama: «Randri disfruta deixant en ridícul les jugadores»

Les situacions que va viure durant aquelles setmanes perduraran en ella tota la vida. Tot començava al vestidor: abans dels entrenaments, a la mitja part dels partits o després dels partits. «Els dilluns després d’un partit en què ell volia una cosa que no havia sortit, hi anàvem totes amb por. Arribava dilluns i ens feia una xerrada que una mica més i ens fa fora a totes. Ens deia: ‘Això és meu, jo no me n’aniré, això tingueu-ho clar. Les que se n’aniran són vostès’», recorda. «Durant els partits també et cridava moltíssim. Una vegada estàvem jugant contra el Castelló, i recordo que estava portant la pilota i em va començar a cridar un munt. Vaig deixar anar la pilota i li vaig contestar plorant: ‘¿Em deixaràs en pau? Juga tu, així saps el que és’». 

Dins del club, Randri García és intocable. «Entre nosaltres fèiem pinya, però és clar, el club és d’ell i del seu pare. A ell li és igual fer fora les onze, i t’ho diu: ‘Que m’és igual, que ets substituïble’. Tu has de treballar per a ell. Has de ser com si fossis un robot: fer això i allò, i ja està. I tot i que tu tinguis una altra opinió, és igual. Ell no accepta això. Et parla xulo, amb prepotència. Jo li contestava amb educació. No soc tan maleducada com ell», explica fent aturades per calmar-se. Reviure aquells moments és complicat. Es va sentir anul·lada, insultada. «La seva manera de fer és faltar el respecte a les dones. Disfruta deixant en ridícul les jugadores. I ho fa com si fos normal. Ell no dirà que té una errada perquè no. Ell és el que mana. És d’una prepotència...».

Les faltes de respecte i insults relacionats amb el seu cos eren recurrents. Cada 15 dies els feien proves de pes i els crits proliferaven després de tenir els resultats. «Ens deia: ‘No em puc creure que en tot el que porto en el futbol estiguin totes grasses’. Es posava així. Jo tenia una menorrea després del confinament que flipes. Em sagnava el recte i tot de l’estrès que tenia a sobre de no haver fet esport durant l’any», confessa.

Insults davant de tota la plantilla

«Tenia por, em posava a plorar. Me n’anava a entrenar a la tarda al poliesportiu i em posava a plorar sola. Estava fent oposicions i vaig pagar les oposicions i no hi podia anar perquè necessitava alleujar-me. No soc d’explicar les coses que em passen i quan quedava amb les meves companyes no ho parlava. M’alleujava sola i intentava entrenar pel meu compte. No vaig aguantar. Una altra cosa hauria sigut que hi hagués algun superior que pogués fer alguna cosa o anar a un psicòleg. Però en el seu moment no n’hi havia i vaig decidir anar-me’n a casa meva. Vaig intentar jugar de nou, però ja plorava cada vegada que trepitjava el camp», recorda.

Notícies relacionades

Míchel, hospitalitzat d'urgència per un problema de salut

Alberto Puig, ‘team manager’ de l’equip Honda de MotoGP: "Honda no va pretendre mai retenir Marc Márquez amb diners"

Al Nadal es va plantar. No podia més i va comunicar al club que se n’anava. «Et posen entre l’espasa i la paret. És maltractament psicològic. El que més ràbia em fa és que jo en aquells moments aguantava, però a l’anar-me’n a casa meva em vaig sentir malament perquè ell havia aconseguit el que volia. És assetjament laboral i això tampoc es pot permetre. Ell hauria d’estar castigat. Però és clar, és ell. ¿Com l’han d’apartar? És com si faig un club privat. Hauria de tenir un càstig per tot el que ha fet», demana.

Ella ja ha alçat la veu, ha denunciat públicament qui va ser el seu entrenador, i ara espera que les seves companyes facin el mateix. «Al final el temps et dona veu. Que ho sàpiga tothom el que fa».