Messi: la desolació de la quimera

Barcelona era, per als que volíem Messi a prop, el lloc de la utopia, ja que l’equip al qual molts professem amor per la llegenda més que, únicament, pel joc, semblava en condicions de tornar-lo als seus colors. El seu comiat del club blaugrana, després d’unes matusseres negociacions a la baixa que no va saber culminar amb simpatia el president del Barça, li van donar a la família Messi l’argument més gran de la trama: allà es queden amb el Barça que el noi se’n va al PSG. En el PSG el van rebre com una vedet i finalment el van acomiadar com un obrer, amb unes paraules que semblaven la indemnització que es deu a un jubilat.

Entre unes coses i altres, entre una humiliació al Barça i la humiliació que va patir ell mateix en dos anys de quimera desolada a París, semblava que la tornada a Barcelona, la terra on es va fer, seria finalment el lloc del repòs. El capità tornaria a tenir el 10 a l’esquena, el número que ara trontolla al dorsal d’Ansu Fati.

Lleu esperança

El pare de Messi va protagonitzar aquest cap de setmana una lleu esperança de retorn, i va dir això que els canaris diem habitualment per dir sí i no alhora: potser ve a Barcelona. Va ser després d’una trobada fugaç (van dir que molt fugaç) amb el president Joan Laporta, que en tot aquest vodevil de somriures i llàgrimes ha caminat il·lusionant sense dades l’aficionat. Ens vam fer a la idea que aquest potser podia anar de debò, així que ens vam disposar a qualsevol cosa.

Qualsevol cosa era tot, en realitat, perquè un futbolista que ja frisa els 36 anys pot donar tot o res als estadis. Van dir tantes coses sobre el que havia de ser, si tornava a ser blaugrana, que va sentir que en una d’aquestes diria adeu a tot això, com en el llibre de Robert Graves. Semblava un receptari de cuina per a vells: pots menjar això, però no podràs menjar això altre. Era com el contracte virtual per a un melindrós, o per a un avi al qual se li tornava l’habitació que va tenir en la seva joventut però en què no podia dormir només a estones.

Això era el de menys, en realitat, perquè a partir d’allà venia el més nutritiu, o almenys el més nutrient per al pare del futbolista, i segurament per al mateix jugador. El més nutritiu són els diners, i el Barça no té diners. Depenen de tantes instàncies que tingui diners que és com una carta als reis mags el que es diu des de la directiva quan es pronuncia en el seu si, sobretot en relació amb Messi, la paraula contracte. Amb diners i sense diners faig sempre el que vull, diuen els ‘charros’ mexicans, però és que allà, en el món del futbol, no val tant la passió, l’afició, el passat, ja que afició i passió són coses del passat: el que val és el calé. I d’això se’n té a l’Amèrica del Nord que ara l’abraça.

Notícies relacionades

L’UCI suspèn Lazkano per presumpte dopatge entre el 2022 i el 2024

Pablo Urdangarin ja és un ‘hispano’ més com el seu pare

Soc del Barça des que tinc onze anys. La meva major il·lusió, des que vaig saber que potser venia, era veure Messi vestit de blaugrana. Aquest matí he escoltat que potser (¡potser!) el tenim de blaugrana per unes estonetes a final d’any, quan es parin els partits a Miami. Som tan aficionats, estimem tant Messi, que fins aquesta engruna de temporada se’ns apareix com un consol, una raó de vida.

Alimentar somnis

Vivim, doncs, com en el poema de Vicente Aleixandre, en la desolació de la quimera. Així ha sigut i serà sempre, ja que el Barça alimenta aquests somnis per anar matant-los, perquè al cap i a la fi es tracta de jugar, així que Messi no juga, no jugarà a l’equip, però l’equip continuarà jugant que el tindrà, potser, algun dia, tot i que sigui per unes hores. Desolació, quina paraula tan pura per a tanta il·lusió perduda.