Messi i el seu rumb cap a Miami: «No volia deixar el meu futur en mans d’altres»

El mateix Leo Messi obre la porta de casa seva a París. El jugador argentí està gairebé de mudança ja que aquest cap de setmana abandona la ciutat francesa després d’acabar la temporada amb el PSG i decidir, en les últimes hores, quin camí emprendrà la seva carrera esportiva. En una entrevista conjunta amb SPORT, del grup Prensa Ibérica, i Mundo Deportivo, els únics mitjans que han tingut la sort de conèixer de la seva pròpia veu el resultat de la seva elecció i el perquè, Leo anuncia que no tornarà a Barcelona i que els pròxims dos anys jugarà a Miami.

¿Com es troba Leo Messi?

La veritat és que bé. Ja s’ha acabat la temporada, un any que ha sigut atípic per haver jugat el Mundial pel mig. I bé, això va fer que tot sigui diferent. Però, bé, ara ja estic pensant en els partits amb la selecció i en les vacances.

S’acaba la temporada i deixa París amb uns números que no han sigut dolents. ¿Quin balanç fa?

Bé, amb sensacions contraposades. La veritat és que el primer any va ser molt, molt, difícil, com ja vaig dir en alguna ocasió, per diferents motius. La primera part de la temporada va anar molt bé, em vaig trobar molt còmode al club, a la ciutat, amb la meva família. Pel mig hi va haver el Mundial i crec que el Mundial va marcar una mica tots els equips. Va condicionar molt la segona part de la temporada. Esperava acabar d’una altra forma. Han sigut dos anys que han sigut difícils per mi... però ja han quedat enrere.

Hem vingut també a parlar del Barça. ¿L’ha trobat a faltar?

Sí, òbviament que sí, que l’he enyorat. I més al principi, quan aquí el primer any va ser tan difícil per mi. Després de la sortida, de com va anar tot, òbviament que el seguia, que mirava els partits i sempre, sempre enyorava el record i poder ser allà.

Diu que ha estat seguint els partits. Suposo que se’n va alegrar com un culer més quan van guanyar la lliga. ¿És així?

Sí, és clar que sí. El vaig seguir tot l’any i volia que el Barça guanyés el campionat, com tots els seguidors del Barcelona. I fins i tot el primer any també, parlava bastant amb Xavi després d’alguns partits. El seguia de prop.

 ¿I respecte a la possibilitat de tornar, ha pres alguna decisió?

Sí, la veritat és que sí. Tenia moltes ganes, molta il·lusió per tornar. Però, d’altra banda, després d’haver viscut el que vaig viure, la sortida que vaig tenir... no volia tornar a passar per la mateixa situació i haver d’esperar a veure què passaria. No volia deixar el meu futur en mans d’altres. D’alguna manera, volia prendre la meva pròpia decisió pensant en mi, en la meva família. Si bé vaig sentir dir que LaLiga ho havia acceptat tot i que estava tot bé perquè pogués tornar... encara faltaven moltíssimes altres coses. Vaig sentir dir que havien de vendre jugadors o abaixar el sou a jugadors i la veritat és que jo no volia passar per això, ni fer-me càrrec o tenir res a veure amb tot això.

¿...?

Durant la meva carrera al Barcelona ja se’m va acusar de moltíssimes coses que no eren veritat i ja n’estava una mica cansat. No volia passar per tot això una altra vegada. I bé, quan me’n vaig haver d’anar ja van dir també que LaLiga ho havia acceptat tot, però al final no es va poder fer. Tenia por que tornés a passar el mateix i haver de sortir corrents com va passar llavors: que vaig haver de venir aquí a París, a estar en un hotel molt temps amb la meva família, amb els meus fills anant a l’escola i encara sent a l’hotel. Volia prendre la meva pròpia decisió. Per això no ha pogut ser tornar al Barça.

Contra el que li deia el seu cor...

M’hauria encantat tornar. També estic en un moment que vull sortir una mica del focus, pensar més en la meva família. Com deia, tot just he tingut dos anys en què jo estava tan malament que no disfrutava de l’ambient familiar. Vaig tenir un mes espectacular quan vam guanyar el Mundial, però traient això va ser una etapa difícil per mi i vull tornar a retrobar-me amb passar-ho bé, amb disfrutar de la meva família, dels meus fills, del dia... Per això no s’ha pogut donar tornar a Barcelona.

De tots aquests motius, ¿quin és el que més ha pesat en la decisió?

Tenir la meva pròpia decisió i no veure’m obligat a esperar un altre cop, amb el risc que podia arribar a passar el mateix que va passar fa dos anys. Com et deia, voler també, ja després d’haver-ho aconseguit tot i el Mundial que tant volia, buscar una altra cosa i una mica de tranquil·litat.

La seva família té un pes important en les seves decisions i hi ha promeses pendents amb els seus fills. ¿Com ho assumeixen?

La veritat és que la meva família estava molt, molt il·lusionada amb tot el que sentia, però alhora no ens fèiem il·lusions perquè la realitat era que encara no sabíem què podia passar. Però òbviament que jo estava amb moltes ganes de tornar. Mai, mai, vam voler marxar. Va ser molt, molt difícil, però la família em dona suport i és una decisió coral, no és només meva. També estan contents i alhora tristos d’anar-se’n, perquè si bé al principi els va costar, ara estaven més que adaptats a París. Tenen els seus amics a l’escola i els sap greu separar-se de tot això, però ja són grans, sobretot el Tiago, que entén la situació. És feliç pel que vindrà.

Des del club, diferents estaments han dit que bàsicament que tornés depenia de vostè. Fins en un 99% va dir Xavi que vostè tenia la paella pel mànec, però en paral·lel és veritat que faltava alguna cosa. ¿Com ho ha viscut?

Bé, sentia una mica de tot el que es deia, el que anava sortint, el que va dir Xavi, però era una mica el que deia ara. També LaLiga havia donat l’OK, però tampoc és veritat que la decisió sigui meva perquè encara falten moltes coses. Es preveia un estiu llarg i no volia tornar a passar pel que ja vaig passar. Vaig preferir prendre la decisió d’acabar amb això, estar tranquil i pensar en el meu futur, ja planejant el que sé que serà possible.

¿S’ha sentit pressionat per totes les informacions que arribaven de Barcelona i el que es deia?

No, no, no, perquè la veritat és que sortien tantes coses i no sé d’on sortien, però hi va haver moltíssimes filtracions, notícies que bé, fins i tot hi va haver periodistes que em van col·locar en una altra banda, em van confirmar a l’Aràbia Saudita, a Barcelona ho donaven per fet i l’endemà canviaven la versió. Va passar molt això, així que intentava pensar en què sabia jo, què sentia jo i moure’m amb això i no en les coses que es deien.

¿Com ha afectat en la seva decisió el que va passar fa dos anys, el 2021, quan tornava d’Eivissa, amb la família, gairebé de la platja, per firmar la seva renovació i de cop i volta es va veure que no podia ser, que li deien del club que no podia ser i s’havia de buscar un altre club i desarrelar la seva família de Barcelona?

Va ser duríssim, duríssim i un dels motius, com acabo de dir, és que no volia tornar a passar pel mateix. Va ser una etapa molt lletja. Nosaltres arribàvem amb la il·lusió de cada any de tornar a arrencar i entrenar, els nens amb la seva escola, amb els seus amics, amb la seva rutina... Quan estava tot per firmar, de la nit al dia no es va poder fer. Llavors em comuniquen que no és possible, que me n’he d’anar del club i ens va tocar començar a córrer i buscar l’equip, prendre una decisió corrents i passar per tot el que vam passar, que va ser dur.

Aquests dos anys aquí a París, en què diu que no ha estat gaire a gust, ¿han acabat afectant d’alguna forma la decisió final que ha pres?

Una mica sí, una mica sí, perquè com deia la veritat és que han sigut dos anys en què jo no era feliç, no disfrutava i això m’afectava la meva vida familiar, em perdia moltes coses dels meus fills, del col·le. Jo a Barcelona els portava, els anava a buscar. Aquí ho vaig fer molt menys que a Barcelona, o també compartir activitats. Una mica la meva decisió passa també per aquí, per tornar, entre cometes, a retrobar-me amb la meva família, amb els meus fills i disfrutar del dia a dia. Com deia abans, gràcies a Déu he tingut la sort d’haver-ho aconseguit tot en el futbol i avui miro més enllà de l’àmbit esportiu, que també òbviament m’interessa i molt, però molt més el familiar i el benestar

Parlem del president Laporta, de Xavi. ¿Ells el van contactar, hi va haver diàleg amb ells en tot aquest procés?

En realitat amb el president Laporta vaig parlar molt poquet. En aquests dos anys hem parlat una o dues vegades, a tot estirar. Amb Xavi sí que tinc molta comunicació. Des de sempre, però des que va arribar al club molt més. Parlàvem molt sovint. I també parlàvem de la possibilitat que pogués tornar. I estàvem molt il·lusionats. Quan va sortir tot, una de les primeres coses que vaig fer va ser preguntar-li si realment volia que tornés i si pensava que seria bo per a l’equip i per ell. I bé, ens manteníem en comunicació.

Durant aquests últims mesos en què hi havia la possibilitat de tornar, el seu nom era corejat en el minut 10 dels partits, o també en el concert de Coldplay, per exemple. ¿Què sentia?

Era bonic i ho disfrutava. Me’n vaig anar d’una manera rara. M’hauria agradat acomiadar-me com ho va fer ara Busi o Jordi, o Xavi i Iniesta en el seu moment. M’hauria agradat anar-me’n d’aquesta manera, haver-me acomiadat de la gent. Si bé era un moment diferent per la pandèmia i no hi havia gent a l’estadi, m’hauria agradat dir adeu amb gent i poder haver disfrutat de l’últim dia. Per això veia amb molta felicitat tornar a sentir el meu nom al Camp Nou o a Barcelona, més enllà que sé que el carinyo hi és sempre, és mutu. Era una sensació estranya sentir-lo al Camp Nou i no ser-hi.

En tot aquest procés, fins a quin punt ha sigut important el tema econòmic en la seva decisió i fins i tot s’ha comentat que hagués pogut jugar gratis al Barcelona. ¿És cert?

L’element econòmic mai va ser un problema per mi, ni un obstacle en res. No vam ni arribar a parlar del contracte. Es va passar una proposta, però no va ser una proposta formal, escrita, firmada perquè encara no hi havia res i no sabíem si es podria fer o no. Era la intenció, però no podíem avançar res. Però ni tan sols vam parlar de diners formalment. Però si hagués sigut una qüestió de diners me n’hauria anat a l’Aràbia Saudita o una altra banda, on m’oferien moltíssims diners. La meva decisió va per una altra banda i no per diners.

¿Es creia els missatges que anaven arribant de Barcelona? ¿Les filtracions que feia el club? ¿Com ho va viure?

Bé, si bé estava il·lusionat i tenia moltes ganes i acceptava els missatges amb les filtracions amb il·lusió quan eren positius, tampoc em feia gaire il·lusió perquè no sabia realment el que passaria i sempre recordant, i ho torno a repetir, el que m’havia passat. Dir-li a la meva família, als meus fills, que tornàvem a Barcelona i després haver de dir-los que no podia ser... N’estava pendent, però tranquil.

¿Vostè creu que el Barcelona ha fet tot el possible per aconseguir el seu fitxatge?

No ho sé. Sincerament, no ho sé. Jo sabia el que parlava amb Xavi. Ara, pel que es diu, havien aconseguit el permís de LaLiga per fer-ho... Però ja et dic, no era només això, falten moltes coses. El club, ara com ara, no està en condicions d’afirmar-me al 100% que podia tornar i és comprensible amb la sensació del que està passant. I bé, així ho he viscut i així m’ho he pres.

Pel que ha passat ara i el que va passar fa gairebé dos anys, ¿creu que té gent que no l’estima gaire dins el club o que la seva presència els podria suposar un problema? ¿I que hi ha gent que no vol que torni?

No ho sé. Hi haurà gent que no vol que torni o que no volia que em quedés quan me’n vaig haver d’anar, com molta altra gent que sí m’estima i vol que torni, com van manifestar i van fer públic. Segurament hi haurà gent de la junta que no vol que torni o cregui que no sigui bo per al club que torni, o en el seu moment que jo continués al Barcelona.

Des que se’n va anar, el Barça ha anat fent fitxatges. Poc després de la seva sortida, va fitxar Ferran Torres per 55 milions. ¿Com ha portat tot això? ¿Li ha semblat estrany?

Bé, no ho sé, al principi jo estava en un moment que estava molt dolgut per la meva sortida, per com va anar i en aquell moment sí que em sabia greu que no m’hagués pogut quedar i alhora que, al cap de poc temps, s’estiguessin fent moviments. Però si es va fer és perquè el club en aquell moment ho podia fer. Amb el pas d’aquests dos anys, ho he entès i ho he assimilat, i no hi dono més voltes. Si les coses van ser com van ser perquè en aquell moment havien de ser així, doncs ja està.

Ernest Folch va escriure que la seva història amb el Barça és una ferida oberta que no deixa de sagnar. ¿Ho veu així?, ¿ho sent així?

Una mica sí, una mica sí, perquè no em vaig acomiadar de la gent com m’hagués agradat i com crec que em mereixia, com també ho mereixien els jugadors que deia abans. M’hauria agradat anar-me’n d’aquesta manera. D’altra banda, també havia quedat un rum-rum lleig i que rondava com que jo havia sigut el dolent de la pel·lícula i això tampoc m’agradava perquè no era així. Per això sí que m’agradaria, en algun moment, arribar a tenir un comiat de veritat amb la gent amb qui tantes coses vam viure, que tant vam disfrutar, i també patir. Però van ser moltíssims anys junts. I m’agradaria acomiadar-me com ho sento.

I parlant d’aquesta ferida... ¿Li agradaria tornar algun dia al Barça o ser secretari tècnic o ambaixador?

Sí, òbviament sí. Sempre m’agradaria ser a prop del club. És més, viuré a Barcelona. Això és una de les coses que tenim claríssim amb la meva dona i els meus fills. Tant de bo. No sé en quin moment, de què, ni quan, però tant de bo pugui tornar algun dia a aportar alguna cosa i ajudar perquè és un club que estimo. Vaig tenir el carinyo de la gent durant tota la meva carrera i m’agradaria ser-hi una altra vegada.

Suposo que tot aquest procés l’ha viscut també amb una mica d’ansietat per veure com es desenvolupava tot. ¿Hi ha alguna cosa que li hagi dolgut en especial o que pensa... collons, això s’ho podien haver estalviat?

No, no, com deia abans, van sortir tantes coses, es van filtrar tantes coses, tantes mentides... Però bé, jo tampoc puc sortir a desmentir cada cosa que es diu. De fet, veig que hi ha molts periodistes que diuen moltes mentides i queden retratats i no passa res. L’endemà tornen a dir una altra mentida i no passa res. I crec que que sí, que hi va haver moltes coses que em van molestar. Per exemple, quan es parlava de la meva família i es deia que el meu pare va trucar a la lliga per veure si era veritat. O que un als meus fills ho havia passat malament, quan és al contrari. Quan es fiquen amb la meva família i comencen a parlar de coses que no tenen res a veure...

I després, finalment, l’altra pregunta clau després de saber que no tornarà al Barcelona, ¿cap a on s’encaminen els seus passos?¿L’Aràbia Saudita? ¿Miami?

He pres la decisió d’anar a Miami. Encara no ho tinc tancat al 100% o falta alguna cosa, però bé, hem decidit continuar allà.

Això és nou... ¿S’emporta Busquets? ¿Alba?

És una altra de les coses que van dir, que me n’anava amb Busi i Jordi a l’Aràbia Saudita, que ho teníem tot arreglat. Cadascú mira pel seu futur. Jo, òbviament, estava pendent d’ells, què farien, però mai, en cap moment, ens vam posar d’acord per anar junts enlloc. Jo he pres la meva decisió pel meu compte i no sé què faran ells. La meva decisió ha sigut una mica pensant en tot el que hem parlat en aquesta entrevista. I no, no tinc res acordat amb ningú.

Notícies relacionades

La futura llar de Messi: ¿què és l’Inter de Miami?

La paret més alta d'Alberto Ginés: com el primer or olímpic d'escalada busca un lloc a París 2024

¿Això és anar-se’n del focus, com diu vostè?

Sí. Anar-me’n d’Europa. La veritat és que he tingut ofertes d’un altre equip europeu, però ni tan sols la vaig avaluar perquè a Europa la meva idea només era tornar al Barcelona. Després de guanyar el Mundial i no poder anar al Barça, tocava anar a la Lliga dels Estats Units per viure el futbol d’una altra manera i disfrutar més del dia a dia. Òbviament amb la mateixa responsabilitat i ganes de voler guanyar i fer sempre les coses bé. Però amb més tranquil·litat.