La fe de Melanie Serrano: dels camps de terra a guanyar la Champions

Fa poc més d’un any que Melanie Serrano va penjar les botes. La jugadora que personifica la professionalització de la secció va deixar el primer equip després de portar la samarreta blaugrana 18 temporades. Va estar en totes les etapes, des dels camps de terra fins aixecar la Champions de Göteborg el 2021. Ara, ha fet un pas més en la seva carrera després d’allunyar-se de la gespa: dirigeix l’Infantil D amb què ha guanyat la lliga en el seu debut com entrenadora.

La final de l’any passat a Torí va ser l’última que va viure des de la banqueta. «Va ser dur. Veure el dolor i el patiment de les persones que van venir, tota la gent que es va bolcar amb nosaltres i no li vam poder tornar l’esforç que van fer. Quan perds, tothom està trist, ho passes malament, et sents culpable. Són moments durs i segur que han après molt bé la lliçó i aquest any serà diferent», reflexiona Melanie Serrano, que veurà la final d’Eindhoven des de la cabina de comentarista de TVE.

Emblema culer

«Sempre vaig dir que quan fos campiona de la Champions em podia retirar. Fins que no ho vaig aconseguir, no ho vaig fer [riu]. Sempre he volgut aconseguir el màxim amb el Barça, arribar dalt de tot. Començar des de baix, de zero, i arribar a aconseguir la Champions és la satisfacció més gran del món que pots sentir com esportista», explica Melanie Serrano a EL PERIÓDICO.

La sevillana va arribar al club blaugrana el 2003 i des d’aleshores va formar part de totes les etapes de l’equip fins que es va convertir en el millor del món. Amb 15 anys, tres cops per setmana i passades les 10 de la nit recorria els prop de 80 quilòmetres que separen el Miniestadi de Blanes, on vivia amb la seva mare i la seva germana. Cada dia havia de sortir minuts abans de l’entrenament per poder arribar al tren, on es quedava adormida per l’hora que era, esperant que arribés el moment de baixar.

Ara, mirant amb distància aquella etapa, s’enorgulleix de tots els sacrificis i esforços fets. «Jo, amb 14 anys, entrenava amb gent que em doblava l’edat. El meu dia a dia, el meu entrenament, no tenia tant diàleg. Eren altres temps. No hi ha res d’igual en el temps d’ara. És veritat que hem crescut, que hi ha hagut una evolució, però ho ha fet el Barça. Els altres equips i clubs s’han quedat una mica estancats i aquesta evolució no l’han fet alhora. És per això que el Barça és on és i els altres no», diu convençuda.

Un adeu difícil

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

«Si prenc la decisió de formar una família, he d’assumir totes les conseqüències que això comporta. Volia ser mare, disfrutar-ho i estar sempre present. És una cosa que potser només vivim un cop a la vida i no m’ho volia perdre per res del món», assenyala, pensant en Natura i Itzel, les seves dues filles, claus en la seva decisió. «Quan ets jugadora d’un club com el Barça i en un moment que tot flueix, és difícil prendre aquest tipus de decisió. Mai vols que arribi i ho vols allargar el màxim possible. Havia de pensar amb el cap, no amb el cor. Realment patia molt, ho passava malament, sobretot els últims dos anys en què no estava sent protagonista ni ajudant tant l’equip com m’agradaria. Em restava més que em sumava».

Ara, malgrat fer un pas al costat, Serrano no s’ha deslligat del club de la seva vida. «Sempre vaig saber que volia ser entrenadora i no vaig tenir por d’agafar l’Infantil D. Estic molt contenta, més que pel títol, per l’aprenentatge, el creixement de les nenes guanyant una lliga contra nois en què s’han esforçat molt». Primera temporada com a tècnica de La Masia, primer títol a la butxaca.