Entrevista amb Sergio Lozano hores abans de la seva quarta operació: «No ho deixaré, vull acomiadar-me a la pista»

És a hores d’entrar al quiròfan, ¿com es troba? Físicament de moment em trobo bé. Al final, quan et trenques l’encreuat tens dolor al moment perquè notes el cruixit, però no és un dolor intens. És pitjor saber que t’has trencat el genoll, veure que s’està inflant una mica i que et molesta en la mobilitat, més que el dolor en si que et pot causar la ruptura. Físicament, bé fins divendres, que és quan començaré a trobar-me malament perquè m’operen. Aquí començarà un mes i mig de patiment, de dolor, però s’ha de passar. 

¿I psicològicament? L’última em va afectar una mica més. Ho vaig portar pitjor. No sé si és per l’experiència, la maduresa, portar més operacions... Ara ho estic portant una mica millor i tinc altres projectes que em fan molta il·lusió i estic intentant distreure la ment. Sé que hi haurà moments durs i dies difícils, però sé que tot passa. Així que afronto la lesió amb optimisme. 

¿Com va ser el moment en què va notar el cruixit a la pista? En el moment que em passa, ho sé. Quan noto el crac i encara no he tocat el terra, en el moviment, jo ja sé que m’he trencat el genoll. És una de les pitjors sensacions que pots arribar a tenir. Ja coneixia el so, la sensació, i penses que no pot ser una altra vegada. És el que pensava: «No pot ser, si estava bé sense dolor. No em feia mal res i el genoll estava perfecte i podia jugar bé. No pot ser, no pot ser». Et costa creu-ho, són moments difícils. El primer dia és molt dur.

¿Com van ser les primeres hores? Sincerament, fins que no arribo a l’hotel, són una hora, una hora i mitja, molt dura. Sense parar de plorar. Són moments molt difícils perquè penses, saps i assumeixes, que et toca estar molts mesos aturat. Que et toca tornar a passar per tot el procés: la tercera va anar molt bé, però la segona em va fer molt mal. Hi ha la incertesa de tornar a passar per tot això. És la quarta... És dur perquè, al final, un jugador moltes vegades no es recupera d’una lesió d’aquesta gravetat. Jo en porto tres i he tornat a jugar a un gran nivell. No sé si al meu millor nivell, però sí a un de molt alt. Llavors dius: «Uf... un altre cop». Però quan vaig arribar a l’hotel i em vaig canviar, em vaig asserenar. Estava més tranquil i sabia que ho havia fet el millor que he pogut. Són coses que passen en l’esport i ho vas assumint. Òbviament, tens moments de davallada, però ho estic portant bé. 

Al pavelló hi havia la seva dona, Cristina, a qui es va poder veure molt afectada des del primer moment. També estic molt fastiguejat per ella, perquè al final és qui s’ho menja tot a l’ombra. Veure-la plorar, saber que ara li venen uns mesos que s’ha d’ocupar de tot perquè jo no em puc moure. S’ha d’ocupar de mi, de la nostra filla, de tot... Estem sols. Vivim lluny de la família i això són coses que sumen.

¿Com ho han viscut a casa? La Cristina ha viscut molt malament la lesió. Ella és, amb mi, qui millor sap el que ens espera ara. Sap que seran uns dies durs, de molt dolor, de fer-te preguntes. Ara estic bé i és com que no ho acabes d’assimilar. La meva mare també ho va viure fatal. Som una família en què el bo i el dolent ho vivim junts.  

Ara torna al quiròfan per quarta vegada. ¿Com es prepara? He d’anar dia a dia. No tinc por que pugui sortir malament. Al final, això és esport. Jo ho donaré tot i faré tot el possible per recuperar-me. No hi ha una vareta màgica, amb què saps que fent una cosa t’hagis de recuperar. Hi ha milers de coses que influeixen: la mateixa operació, la recuperació... Sé que ho posaré tot de part meva i sé que tinc els millors mitjans. Conec el procés i el que comporta. He passat recuperacions de molt dolor i d’altres de gens de dolor. És terreny conegut. Em fa mandra el primer mes, perquè tens molt dolor fins que tornes a caminar, i després tot va rodat. Un cop pots fer vida normal, tot i que no pugui jugar, però ja no depens de ningú i pots fer les coses sol. 

Ara ve la pitjor part. ¿Es fa molt costerut el primer mes? És dur perquè et fa mal en qualsevol posició i gairebé no dorms. No depens de tu mateix per res: ni per dutxar-te o anar al lavabo. Necessites que algú sempre t’acompanyi. Però em prenc la recuperació bé. El primer que li vaig dir a la fisio que sempre em fa la primera part de la recuperació va ser: «¡Es notava que faltava alegria i esmorzar gratis aquí, eh!» [riu] A mi m’agrada portar coses i els dic: «¡Mira, m’he hagut de trencar per portar una mica de salsa aquí!». Intento veure la part positiva. Sé que ara tindré molts mesos, que puc disfrutar de la meva filla, que per mi ella és el més important. 

I està decidit a no retirar-se, a tornar malgrat que sigui la quarta ruptura. Vull tornar. Ho intentaré i posaré tota la carn a la graella per tornar. Després de la tercera operació vaig dir que ho deixava. Vaig estar molts dies dient-ho sense parar, sobretot el primer dia. «Ho deixo, ho deixo, ho deixo...» Ho vaig dir com vint vegades [riu]. Aquest cop no ho he fet. No ho deixaré. No sé si al final seré capaç de tornar a jugar, però ho intentaré. Vull acomiadar-me de la meva gent, del meu club, de la meva afició, de tot el món, a la pista. Vull assaborir cada minut que pugui jugar al futbol sala, ja sigui a casa o a fora. Vull tornar a tenir aquesta sensació i ho intentaré

¿Tenir-ho com a objectiu l’ajuda en el dia a dia? Soc un afortunat. Em dedico a fer el que més m’estimo, jugar a futbol sala. Sí que em pot ajudar voler tornar a jugar, però ara no m’ho plantejo. Ara penso a operar-me, després serà tornar a caminar... Em marco objectius pròxims que puc anar complint de mica en mica. Al final seran molts mesos aturat i no vull pensar a tan llarg termini. 

¿Quina és la seva principal por? No tinc por. El pitjor que pot passar és que m’hagi de retirar i és una possibilitat. L’últim contracte ja el vaig firmar pensant que podria ser l’últim. Si he d’acabar l’any que ve i m’he de retirar, ho faré. No és una cosa que em faci por. ¿Que si m’agradaria retirar-me jugant? És cert. Però hi ha la possibilitat que no vagi bé, que no tingui bones sensacions o que al final decideixi que no vull seguir. És una possibilitat, però ara mateix no la contemplo. 

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

L’esport moltes vegades no és just. La justícia és relativa, depèn del punt de vista que ho miris. Em sento afortunat, malgrat tot això. Ha sigut un aprenentatge que m’ha fet madurar, tenir experiències negatives i saber afrontar-les. M’ha ensenyat i és part de la vida. Però no puc dir que sigui injust perquè he viscut el millor i el pitjor. He guanyat una quantitat enorme de títols que segurament hi hagi gent que mataria per només un. He viscut moltes coses boniques al Barça i a la selecció. No li puc demanar més a l’esport. És veritat que ara entraré al quiròfan en la quarta operació, però segurament que aquest camí m’ha fet créixer com a jugador i com a persona. 

És un referent més enllà del seu esport. ¿Ha sentit com el món de l’esport s’ha bolcat amb vostè des del moment de la lesió? Tinc la gran sort de ser una persona molt estimada dins el meu equip, la meva família i els meus amics, però també en general en el món de l’esport. És increïble la quantitat de mostres de carinyo que he rebut i segurament no he pogut veure tot el que m’han dit. Però estic molt agraït de poder sentir-me així perquè no es gira full aviat d’una lesió com aquesta, però al final sentir-te tan estimat per la gent, t’ajuda. De vegades també és dur. Hi ha gent que no ha vist gaire futbol sala, però sí que sap qui soc i què m’ha passat. Algunes persones m’han dit que al veure’m plorar, van plorar amb mi. És molt gratificant sentir-se tan estimat per tantíssima gent. Sé que amb la meva història de les lesions i de la recuperació, tornar al màxim nivell, hi ha hagut gent que he pogut ajudar. Em sento orgullós si hi ha una sola persona que sent identificat amb el que he passat, amb recuperar-se, tornar, ser un lluitador; jo ja estic més que content de poder-los ajudar.