La Copa Davis de Piqué: cada any un format diferent després de quatre dècades d’immobilisme

Si una cosa cal reconèixer a Gerard Piqué és que ha aconseguit revolucionar el conservador format de la Copa Davis i que, a partir d’aquí, introdueix novetats cada any. Canvis constants de format des del polèmic acord del 2018 per a una competició que, fins aleshores, es va mantenir invariable.

La Davis que hem conegut i disfrutat en els últims anys va néixer com a tal el 1981, quan s’instaura l’anomenat Grup Mundial. Fins aleshores, les eliminatòries se celebraven en quatre zones geogràfiques –dues a Europa, una a Amèrica i una altra anomenada Est, per a Àsia i Austràlia– i després es disputaven unes semifinals entre els quatre campions i la posterior final.

Però s’instaura una espècie de primera divisió mundial als anys 80 amb ascensos i descensos, cada any, en funció dels mèrits esportius de cada selecció. Les segones divisions sí que es dividien per zones geogràfiques, que van anar evolucionant a mesura que el tennis va anar arribant a més racons del planeta com un esport competitiu.

Problemes de calendari

La localitat de cada enfrontament, sempre directe, s’anava alternant, de manera que qui havia jugat la ronda com a local ho feia en la següent com a visitant, amb certs factors correctors en cas de coincidència. I més enllà de jugar davant el seu propi públic, l’elecció de la seu era determinant per la capacitat de la selecció local de triar la superfície més convenient per als seus tennistes. Espanya, per exemple, sempre es decantava per jugar sobre terra batuda.

El format es va mantenir estable durant 40 anys, però la mateixa evolució de l’esport i l’increment de l’exigència física per als tennistes el va anar convertint en un torneig cada vegada menys atractiu. El seu difícil encaix al calendari (qui jugava la final hi havia de dedicar un mínim de quatre setmanes repartides per tot l’any) va provocar que molts dels millors tennistes decidissin no competir en gaires rondes, fete que restava atractiu a la competició.

Amb el diagnòstic realitzat i compartit per pràcticament tot el món del tennis, especialment pels tennistes, Piqué i Kosmos comencen el 2014 a treballar en la creació d’una Copa del Món. La idea original és molt similar a la que finalment va reeixir, concentrant durant una única setmana les millors seleccions i esportistes del món. El plantejament, en realitat, era traslladar al tennis l’esperit del Mundial de futbol.

L’assemblea

Després de diversos anys negociant amb l’ITF per mirar de llançar aquesta nova competició, el 2018 s’arriba a un acord perquè Kosmos s’integri en la remodelació de la Copa Davis. És en aquest context quan es produeix el viatge de Tomás Carbonell a l’Assemblea d’Orlando (EUA) en l’avió privat llogat per l’empresa de Piqué, com ha informat EL PERIÓDICO DE ESPAÑA. En l’esmentada junta de l’ITF, el projecte de Kosmos tira endavant amb el 71,43% dels vots favorables dels assembleistes.

Kosmos, amb el suport financer de Rakuten, es compromet a organitzar la Copa Davis amb un nou format durant 25 anys, acordant una inversió de 3.000 milions de dòlars, entre el cànon a l’ITF (40 milions anuals), el pagament de premis a seleccions i jugadors (18, d’inici) i altres conceptes.

La idea bàsica de la nova Davis era, després d’una fase prèvia al començament del curs, concentrar tota la competició en un torneig d’una setmana al final de la temporada. Madrid aporta 24 milions d’euros públics per celebrar la primera edició, amb 18 seleccions, a la Caja Mágica, entre el 18 i el 24 de novembre del 2019.

El nou torneig resulta molt més atractiu que el tradicional, però també té problemes importants. El principal era que la quantitat de partits que s’havien de disputar en tan poc temps van acabar provocant que molts enfrontaments acabessin a altes hores de la matinada. «És la primera vegada que ho fem. Sabíem que podia passar, no es pot planejar tota a la perfecció. Haurem de ser més creatius», reflexionava Piqué després d’aquella primera edició.

Va arribar la pandèmia

La competició es readapta per a la següent edició, que per culpa de la pandèmia acaba fusionant les del 2020 i 2021. Es va mantenir el nombre d’equips (18), es va allargar el nombre de dies (de 7 a 11) i sobretot es va ampliar el nombre de seus: d’una a tres.

La fase de grups (sis amb tres seleccions cada un) es va repartir entre Innsbruck, Torí i Madrid, a raó de dos grups a cada ciutat, així com els quarts de final. Les semifinals i la final sí que es van jugar en una seu única, que va tornar a ser Madrid, entre el 3 i el 5 de desembre de 2021.

De nou, el format va caducar després de la primera edició. El mes de febrer passat, l’ITF i Kosmos van anunciar una nova remodelació, apel·lant a les peticions formulades per «països, jugadors, aficionats i el tennis en general». Els 18 equips queden reduïts a 16 i la competició passa a dividir-se en dos trams del calendari.

Notícies relacionades

Xavi ara vol continuar

Laporta demana repetir el clàssic si el gol de Lamine Yamal és legal

D’aquesta manera, al setembre es disputarà una fase de quatre grups, integrats per quatre seleccions cada un d’ells i en quatre seus: València, Glasgow, Hamburg i Bolonya. Vuit seleccions es classificaran per a una fase final d’eliminació directa, que se celebrarà a Màlaga entre el 23 i el 27 de novembre.

No s’ha revelat els diners que pagaran cada una de les cinc seus, però és obvi que la suma de l’import de totes elles serà superior a la que podria pagar una única ciutat. I, d’aquesta manera, la bossa de Kosmos i Piqué no para de créixer. Segons fonts coneixedores de l’operació, les autoritats locals desemborsaran 15 milions d’euros per organitzar la fase final a Màlaga els pròxims dos anys.