Màgia, potra i molt d’ofici, les virtuts del Madrid que ens agrada odiar

En totes les gestes blanques que empenyen el culer cap al psicoanalista mai falla l’abric arbitral (en un món millor, l’assetjament de Benzema a Donnarumma seria falta, a Marcos Alonso no se li anul·laria aquell gol, Casemiro seria castigat conforme amb les seves puntades de peu). No n’hi ha prou, i ja s’ho farà qui ho vulgui utilitzar com a justificant per suportar la frustració. Fins ara sabíem que es pot enganyar algú moltes vegades i a molta gent una vegada, però no a molta gent molts cops, i això és justament el que fa el Madrid, que ens obliga a modificar certs principis de la lògica, un dels quals especialment inconcebible: juga pitjor que el seu rival, però guanya. Aquí té lloc una prestidigitació. Sabem que dins el barret de copa no hi ha cap conill, però al final surt un conill blanc i sa.

I hi ha la sort. Consta en les lleis que per guanyar la Champions en fa falta una miqueta, i resulta que el Madrid en té molta molts cops, és un sac sense fons de potra. I l’ofici, un altre atribut eteri per posar a l’olla. El City va ser incapaç d’aconseguir que no passés res en els últims deu minuts, de bloquejar el joc, que la sorra del rellotge anés caient sense sobresalts. Doncs el Madrid va aconseguir exactament això durant tota la pròrroga; costa trobar res de cara a la crònica després que Benzema marqués el penal.

Notícies relacionades

"L’addicció va agafar les regnes de la meva vida"

Hayes, la Nèmesi de Giráldez

La incontrovertible veritat és que en aquests partits solen aparèixer indicis que una cosa rara acaba passant: que el City traeixi la seva mestria i falli passades fàcils en una quantitat absurda; que a la tornada del descans comparegui ensopit i només de xiripa no encaixi un gol, propi d’infantils, en la jugada de la sacada de migcamp; que el seu millor futbolista –De Bruyne– tingui precisament ara la pitjor nit de la temporada i, el súmmum, que Modric li guanyi una carrera, amb la càrrega psicològica i simbòlica que tanca un moment així. Toquem ferro. La pel·lícula segueix després les indicacions del Maligne i Mahrez posa la mel als llavis, ja està, els tenim, ara sí. Ha. Només és el convenient embolic que precedeix el clímax èpic i inversemblant que està per venir, en què un davanter d’1,74 (Rodrygo) caça un cop de cap entre dos centrals d’1,86 (Rúben Dias) i 1,91 (Laporte).

Guardiola haurà dormit malament, prendrà nota i emergirà de la negror amb nous plans. Potser ara els fans del City lamenten, com farà ell interiorment, que, sí, hi ha un gran equip, però no haver pogut fitxar Harry Kane l’estiu passat té aquestes conseqüències; és la papallona i el seu aleteig de fa deu mesos que provoca una tempesta a l’altra punta de la temporada. Mai sabrem si les dues de Jack Grealish haurien entrat en botes d’un Kane, el que és un fet és que el City va haver de xutar una vintena de vegades entre els pals per marcar cinc gols i el Madrid en va tenir prou amb deu per fer-ne sis (o Courtois contra Ederson, juguem també aquí a les deu petites diferències). Guardiola haurà de demanar als seus caps que es rasquin la cartera per atrapar Haaland, el príncep blau que li falta. I a tornar a esmolar la destral.