Vicky Losada, el conte de la nena que somiava ser capitana, no una princesa

View this post on Instagram

A post shared by Vicky Losada (@losada_vicky)

És la història de la Vicky amb les paraules de l’Andrés, l’autor del llibre. Una biografia cuidada al màxim, des de l’elecció de cada paraula fins a l’aposta formal, amb frases destacades en lila. I al final uns QR amb minivídeos de la Vicky, pensant sobretot en les nenes que ara comencen. El llibre que li hagués agradat llegir a Losada quan creia que era l’única nena que jugava a futbol i a la seva habitació només tenia pòsters de futbolistes masculins perquè el futbol femení estava en la clandestinitat mediàtica. «No ha sigut fàcil, però ho he fet amb l’objectiu més d’ajudar, de poder ser un mirall per altres persones, per a les nenes que s’hi puguin veure reflectides. Per normalitzar moltes coses en què algunes persones i nenes es puguin veure reflectides. Suposo que a mi m’hauria ajudat quan era una nena. Determinades situacions si te les explica una jugadora que ha estat en l’elit durant 15 anys és més fàcil veure-s’hi reflectida. I si les veus per la tele és més fàcil poder somiar amb l’objectiu d’arribar-hi».

View this post on Instagram

A post shared by Vicky Losada (@losada_vicky)

Ella ha viscut en primera persona la transformació del futbol femení a Espanya. Al principi ni s’imaginava guanyar-se la vida amb això i ni recordava anar a buscar els xecs de 300 euros mensuals, que s’acumulaven a les oficines del Camp Nou. «Jo era una nena que jugava perquè m’agradava, les companyes eren més grans i tenien més responsabilitats i em deien ‘hi vas tu i hi vaig per tu’».

Se’n va haver d’anar als EUA per començar a veure el que era ser una futbolista professional. «Les noies del New York Flash tenien les grades plenes, espònsors, li donaven molta roba d’entrenament, botes, perquè al Barça me les havia de comprar jo. Les grades eren plenes. Va ser la millor decisió que he pres en la meva vida. Jo quan me’n vaig anar no parlava anglès i tenia 22 anys, que no són els d’ara, i vaig haver de sobreviure com a dona».

Símbol LGTBI

Se’n va anar com una nena i va tornar sent una dona. Malgrat els plors al deixar enrere la seguretat del Barça i la seva família va valer la pena. Igual que quan va tornar a deixar el Barça i se’n va anar a l’Arsenal, on a més d’un futbol diferent va trobar l’amor al vestidor. El primer petó l’hi va fer un noi però va veure de seguida que allò no era per ella i que li agradaven les noies. S’havia imposat la regla de no tenir embolics de vestidor. Però el cor vol el que vol i quan va tornar a deixar el Barça es va enamorar de l’Emma. Tot i que el principi ho va amagar al vestidor, mai ha amagat la seva orientació sexual i s’ha convertit en un símbol LGTBI, una causa que ha defensat amb les seves botes i les seves paraules. «Els sentiments no es trien, ni quan, ni on. Són coses que passen i tant de bo el llibre pugui servir d’ajuda a moltes nenes».

La Vicky no perd temps en els afronts rebuts («els insults són paraules malgastades») ni tan sols esmenta pel nom Ignacio Quereda, seleccionador femení durant 27 anys, que va deixar el càrrec després de les queixes per la seva conducta masclista. «Volíem deixar un missatge positiu fins i tot en els moments més durs», explica. «Al final en un equip passen moltes coses, sempre hi ha conflictes i com a capitana sempre he donat la cara i sempre ho faré. Sé el que significa el braçalet».

Amb aquest braçalet va aixecar la primera Champions femenina del Barça, tot i que no va poder disputar l’únic partit femení (sense públic) al Camp Nou. Ara tampoc va poder ser a les grades en el primer partit femení amb públic al temple blaugrana des del que van disputar les pioneres el dia de Nadal de 1970. «La covid no em va deixar trepitjar el Camp Nou i ara no hi havia vols i em va ser impossible anar i venir i arribar a temps per a l’entrenament a Manchester –apunta–. Va ser un partit històric i surrealista alhora. Hi va haver moments que em vaig emocionar al sentir la gent i saber que hi havia més de 90.000 persones. És un pas de gegant per al futbol femení i tant de bo cada cap de setmana les ciutats esportives on juguen els equips estiguin també plenes de gent».

Notícies relacionades

La nit històrica del Barcelona femení al Camp Nou: «És una inspiració per a les nostres filles»

Luis Enrique ignora Mbappé: «Soc soci culer, per això sempre em motiva jugar contra el Madrid»

El Camp Nou va registrar no només la millor entrada de l’any sinó que va superar el rècord d’assistència a un partit femení, una fita més per a un equip que continua fent caure barreres. «La gent deia que hi havia por d’obrir el Camp Nou perquè era molt gran i no es vendrien les entrades. Doncs aquí hi ha la resposta. Això demostra sens dubte que interessa, que el treball que s’està fent al Barça és un exemple a seguir i que el que fan les noies també. Soc molt feliç per les meves companyes, pel club, perquè crec que serà un moment molt bonic i que els culers s’ho mereixen».

¿Hi haurà una quarta tornada al Barça?

Just després d’aixecar la Champions va prendre la decisió de tornar a deixar el Barça, una cosa que ja havia fet tres vegades. ¿Tornarà la capitana al club de la seva vida? «No ho sé, tant de bo pugui tornar a casa, perquè és casa meva. Coneixent el club seria una altra experiència increïble, però ara la meva vida és a Manchester i soc superfeliç».