Absolt l’expresident del València Juan Bautista Soler del segrest del també exdirigent del club Vicente Soriano

El Tribunal Suprem (TS) ha absolt de tots els càrrecs l’expresident del València Club de Futbol Juan Bautista Soler i els altres tres condemnats per l’intent de segrest del també exdirigent del club Vicente Soriano la primavera del 2014. La sentència estima el recurs de cassació interposat per les defenses i declara la nul·litat de la gravació que incriminava els primers en la trama per emportar-se per la força l’expresident i retenir-lo contra la seva voluntat a fi d’obligar-lo a transferir-los una important suma de diners. Així, queda revocada la condemna a Soler a dos anys de presó dictada fa ara tres anys, l’octubre del 2019, per l’Audiència de València.

La sala estima, com proposava al seu recurs la defensa de Soler, exercida pel lletrat Andrés Zapata, que la gravació va ser realitzada de forma il·lícita per un dels implicats, que actuava com a confident de la policia, i que aquesta irregular manera d’obtenir-la invalida l’única prova de càrrec contra els acusats, ja que cap d’ells va reconèixer l’intent frustrat de segrest ni el pla per cometre el robatori amb violència, que consistia a assaltar el domicili de Soriano per robar-li «diversos milions» i emportar-se aquests diners a un pis de seguretat propietat de Soler.

El rerefons del conflicte entre els dos expresidents del club era el deute que Juan Soler li reclamava a Soriano, reconegut als tribunals. Segons dues sentències del Tribunal Suprem, Soriano i Inversiones Dalport havien de pagar-li 39 milions d’euros per incompliment del contracte de la venda d’accions. Anteriorment, l’alt tribunal havia condemnat també Soriano i l’empresa a pagar 20 milions a Soler per impagament del primer dels quatre pagarés per la venda d’accions del club.

Soler i els altres tres processats havien sigut condemnats inicialment per l’Audiència de València, amb un vot particular en contra, basant-se precisament en aquesta gravació realitzada per un dels supòsits implicats en la trama, que, una vegada que li van proposar participar en el segrest, es va reunir amb un agent del grup d’atracaments de la Policia Nacional, a qui coneixia perquè l’havia detingut anteriorment, i li va explicar el pla, que consistia a segrestar Soriano aprofitant les seves rutines matutines diàries i exigir-li el pagament «d’una quantitat indeterminada».

De manera paral·lela, el pla, que es va frustrar amb la detenció de Soler i dos persones més, passava per assaltar després el pis de Vicente Soriano i robar els «diversos milions» que creien que amagava al seu domicili, tal com recollia la sentència de l’Audiència de València ara revocada.

Fotos dolentes i falta de vigilància

Una vegada que el confident va posar al descobert la planificació del segrest, els agents del grup d’atracaments van iniciar una operació que va incloure dotar el seu col·laborador, a suggeriment d’aquest però sense comunicar-l’hi a un jutge, d’una enregistradora perquè captés la conversa amb els detalls del pla que es van pactar durant una reunió feta en un pis de Soler i que acabaria suposant la prova de càrrec contra els acusats.

La invalidació de la prova no es basa, realment, en el fet que hagués sigut obtinguda al marge del control judicial, sinó, sobretot, perquè el Tribunal Suprem la considera una «drecera» per part dels policies per «salvar l’obstacle que la garantia constitucional del dret a no confessar-se culpable pot representar per a l’èxit de les indagacions».

De fet, una gravació entre particulars, en la qual un d’ells desconeix l’existència del dispositiu, és legal i pot constituir una prova legítima, sempre que no sigui un estratagema policial i que no hagi sigut ideat com a càrrega probatòria per endavant. En aquest cas, el Suprem dona una autèntica reprimenda als investigadors, a qui retreu haver utilitzat aquest mitjà sense ni tan sols comunicar-ho a un jutge, cosa que hauria donat garanties al procés, que possiblement hauria acabat en condemna.

El confident, que no va ser detingut i per a qui la mateixa policia va suggerir l’estatut de testimoni protegit, situació que es va mantenir durant la major part de la instrucció judicial fins que la jutge finalment va aixecar aquesta protecció i el va imputar en la causa, diu ara el Suprem que «no va ser un particular que, per una raó o una altra, al marge de l’exercici del ‘ius puniendi’ de l’Estat va decidir gravar les converses que mantenia amb el seu interlocutor. Va actuar, al contrari, com un veritable ‘amicus denuntiatoris’ al servei dels agents que van assumir l’esglaó inicial de la investigació».

Segons recull la sentència del TS, la idea de gravar aquesta reunió va ser idea del confident, després de saber que els agents havien obtingut imatges fotogràfiques de molt baixa qualitat d’una reunió anterior i que tampoc havien seguit els sospitosos «per no espatllar l’operatiu», en paraules de l’autor de la gravació reproduint l’explicació que li va donar l’agent d’atracaments.

Notícies relacionades

Fermín es debat entre Chelsea i Barça

La mirada reverencial de dos campions que idolatren el professor Márquez

Així les coses, l’alt tribunal afirma: «Observi’s que és l’obtenció d’un material probatori defectuós –fotogrames de baixa qualitat– el que porta els agents a valer-se d’un testimoni incriminatori molt més segur, a saber, la declaració del confident reforçada amb el recolzament de la gravació clandestina de les converses que aquell mantindria amb els coacusats».

El confident, continua raonant el ponent de la sentència, «es presta a suplir les carències d’una font de prova inicialment inidònia per la seva escassa nitidesa –els fotogrames– i a resoldre el nerviosisme dels encarregats de la investigació, originat per una filtració. Tot això en un context que prescindia de qualsevol coneixement i autorització per l’autoritat judicial, per acabar concloent que, en aquest concret cas, aquesta «drecera» ha viciat tot el procés, i per això absolen Soler i la resta de coimputats.