Messi, de la samarreta de Qatar Airways a Qatar, sense escales

«Si vols plorar, plora», deia una famosa animadora televisiva de l’Argentina durant els dies de Rosario de Leo Messi. Amb aquesta frase, convidava els tertulians al llagrimeig espontani per després recobrar la compostura perquè, si una cosa no pot aturar-se, és l’espectacle. El plor davant les càmeres té aquesta peculiaritat fugaç. Això no crida a desconfiar de la recent angoixa de l’excapità del FC Barcelona. El seu ploriqueig va despullar l’equilibri impossible entre aquells valors originals que encara diu predicar el futbol i la seva condició de màquina generadora de diners. L’angoixa permesa és, per tant, breu. La ferida cicatritza ràpid amb el milionari ungüent curatiu de les penes.

El futbol és una indústria basada en l’afecte. Una de les publicitats que acompanyava les presentacions de la selecció argentina, la d’una targeta de crèdit, era en aquest sentit eloqüent: «Hi ha coses que els diners no poden comprar. Per a tota la resta, Mastercard». Es tractava, és clar, d’una ficció tan rodona com la pilota.

Com diu Pablo Alabarces, especialista en la sociologia de l’esport, els seguidors simulen creure que, malgrat les fitxes astronòmiques, els suculents drets d’imatge i les vides aristocràtiques fora dels camps, hi ha una dimensió emocional innegociable en el futbol o en part dels seus referents. Però, de sobte, es descorre el vel i les coses es mostren com són. Aquesta vegada li va tocar fer-ho a Messi, amb un mocador a la mà per ocultar els ulls humitejats i aquella trama que, al fer-se visible, acaba amb un encanteri socialment compartit.

La dimensió heroica

Durant molts anys, Leo va ser el portador d’una curiosa dimensió heroica. Ho guanyava tot amb el Barça però mostrava, alhora, una debilitat que semblava congènita: malgrat la seva genialitat mai obtindria res amb l’Argentina. La Copa Amèrica aixecada al juliol va posar fi a aquesta paradoxa, i gairebé el mateix mes es van alterar les altres coordenades. Messi ara en vol més, lluny del club que el va forjar. D’aquí que el «valor» genuí del seu plor no estigui necessàriament renyit amb el «preu» que costen els seus últims anys d’activitat professional.

Notícies relacionades

El PSG fa oficial el fitxatge de Messi

Barça: La vida sense Messi

En aquests moments, cada seguidor culer atresora les seves pròpies narratives i imatges del Messi blaugrana. Per a molts, serà un gol o un regat. D’altres potser preferiran situacions d’un profund dramatisme, com el moment en què, després de vèncer Keylor Navas en l’últim minut d’aquell partit a Madrid contra el Reial, es va treure la samarreta per ofrenar-la com l’expressió màxima de la gesta i una pertinença indissoluble. O quan Sergi Roberto va fer el sisè gol contra el PSG i Leo es va penjar al filat per celebrar la proesa.

A l’altra banda de la tanca metàl·lica ja no hi ha aquells seguidors embadalits sinó Nasser al-Khelaïfi, agitant el portatalonaris. Més enllà del sanglot dominical que ens va commoure, el final d’una història extraordinària queda resumit com el pas de la samarreta del FC Barcelona amb la llegenda de Qatar Airways al PSG qatarià i el lucratiu Qatar 2022.