Tommy Docherty, hi havia una vegada a Anglaterra

Poc podia imaginar el fill d’una netejadora i d’un treballador en una farga de ferro, a qui amb prou feines va poder conèixer perquè va morir massa jove, que passaria gairebé 30 anys dirigint equips per tot el món. Va saber que volia ser entrenador el dia que va conèixer Jimmy Hogan, l’home que li havia trucat per jugar en el Celtic. Per a un noi humil nascut als suburbis de Glasgow vestir la samarreta verda i blanca dels catòlics era un somni complert als 19 anys. No obstant, va disfrutar d’escasses oportunitats, una cosa que entenia atès el nivell dels seus competidors. Però aquells dos anys en el Celtic Park li van servir per entendre moltes coses sobre el futbol i sobre l’ofici d’entrenador, una cosa que devia a Hogan, un tècnic no gaire valorat per la crítica, però a qui Docherty escoltava amb els ulls oberts com plats.

L’inici a les banquetes

Per això quan va acabar la seva notable carrera com a futbolista (va jugar per al Preston, l’Arsenal i el Chelsea, a més d’estar en els Mundials del 1954 i 1958 amb la selecció escocesa) no va tardar a fer el salt a les banquetes. Va ser el Chelsea, l’últim club que va defensar com a futbolista, el que li va oferir compatibilitzar la tasca de jugador amb la d’ajudant de l’entrenador el 1961 tot i que només un any després, immediatament després de la seva retirada el 1962, li van entregar la direcció de l’equip.

Va acceptar sense dubtar per viure uns anys tempestuosos marcats per una profunda remodelació en el club i pels posteriors enfrontaments amb els futbolistes que van acabar amb el seu acomiadament. Docherty va renovar la plantilla amb gent com Venables, Bonetti, Tambling i Bridges, i va prendre altres decisions, com ara canviar el color dels pantalons del Chelsea, que van passar a ser blaus després de la seva arribada. Els ‘Diamond Blues’, com se’ls va conèixer, van tornar a Primera, van guanyar una Copa de la Lliga, van perdre una final de Copa i van semblar instal·lar-se entre la noblesa dels anys 60. Però tot va saltar pels aires per les diferències amb bona part dels jugadors. Els més sonats van anar amb Venables, que va acabar per vendre el Tottenham, fet que va generar una important crisi amb la directiva, que el 1967, després d’haver sigut sancionat per l’Associació de Clubs per criticar de manera exagerada els àrbitres, el va acomiadar. Després de conèixer la decisió se’n va anar al cotxe i va tornar a les oficines amb una ampolla de vi per brindar amb els qui acabaven de fer-lo fora del Chelsea.

D’una banda del país a l’altra

Arribarien anys en què saltava d’una banda del país a l’altra. A Rotherham va protagonitzar un dels seus episodis més cèlebres. Tot just arribar al club va dir: «El trauré de Segona Divisió». I això va fer, perquè el va descendir a Tercera. «Tommy, ets un home de paraula», li va dir el president el dia que el va acomiadar després d’aquesta patacada. Queen’s, Aston Villa, Porto, la selecció escocesa durant un breu període... a Docherty li faltava encara trobar el seu lloc en el futbol, una cosa que va succeir el dia que li va trucar Matt Busby.

Docherty va viure a Old Trafford la seva etapa més especial. Al capdavant del Manchester United va tenir esdeveniments de tota classe. Episodis difícils en la majoria dels casos i un final tan abrupte com inesperat. No eren dies senzills per als diables vermells. Es va fer càrrec de l’equip el desembre del 1972 després d’una vergonyant golejada (5-0) davant el Crystal Palace. Frank O’Farrell no havia pogut amb la responsabilitat d’heretar el càrrec que durant més de 20 anys havia ocupat Matt Busby. A Docherty només li van demanar una cosa: que evités el temut descens a Segona. Ho va aconseguir amb enorme sofriment, però els problemes no desapareixerien tan de pressa.

Altres dificultats

Al tècnic escocès li va tocar, la següent temporada, lidiar amb més dificultats. Bobby Charlton va deixar el club; Denis Law, també, per exprés desig seu, i George Best, que es trobava enmig de la seva decadència com a futbolista, estava més preocupat de brillar als pubs que sobre la gespa. El nord-irlandès no va arribar a completar la temporada i al gener va disputar el seu últim partit amb la samarreta vermella. De cop la ‘Santíssima Trinitat’ deixava Old Trafford. Eren massa convulsions juntes perquè els jugadors cridats a prendre el seu lloc estaven encara massa verds. El United va viure llavors un nou episodi de la seva imparable caiguda que va culminar amb el descens en la tarda en què el Manchester City, amb un gol de Denis Law, va certificar la tragèdia.

L’escocès no va buscar consol ni cap altra cosa. Era conscient del que significava per a un equip com el United caure a Segona. Va començar a empaquetar les seves coses quan va rebre un regal de part de Matt Busby, que ja dirigia el club des dels despatxos. Era una caixa de vi i una carta en la qual l’animava a seguir endavant amb el seu treball. Docherty es va sentir amb l’energia per encapçalar un nou temps a Old Trafford. Va inculcar un lema al seu equip: «Els aficionats venen a veure gols i això és el que els donarem».

La transformació del United

El Manchester United es va transformar en l’equip més atractiu del país. Van ascendir de manera meteòrica i la seva tornada en la temporada 1975-76 a la màxima categoria va ser un buf d’aire fresc per a Anglaterra. No era una d’aquelles alineacions que amb el temps es reciten de memòria, però Docherty havia sigut capaç de convertir aquell grup en un equip tan generós en l’esforç com agosarat amb la pilota als peus. En la temporada de la tornada van finalitzar la Lliga en tercera posició (a quatre punts del Liverpool) i van arribar a la final de la Copa davant el Southampton. Allà, a Wembley, van patir un revés important. Un gol de Stokes a set minuts del final va convertir el vestidor en un funeral. L’entrenador es va trobar aquest panorama quan va tornar a la caseta. Era un bon moment per fer gala d’aquell enginy que tanta fama li havia reportat en el món del futbol. Va dir un parell de facècies i després va deixar una altra sentència que va quedar marcada a foc al cap dels seus futbolistes: «L’any vinent tornarem a ser aquí, però aquesta vegada per ser campions».

Semblava una fanfarroneria pròpia d’un moment tan emocional, però el temps acabaria per donar-li la raó. Amb el mateix grup de futbolistes el United, més discret en el campionat de Lliga, va arribar a la final de Copa davant el temible Liverpool, l’equip hegemònic de finals dels 70. Però aquell dia l’orgull del United va pesar massa. En cinc minuts bojos Pearson i Greenhoff van anotar els gols que suposaven el primer títol que el club aconseguia després de l’adeu de Matt Busby a la banqueta. Docherty va protagonitzar hilarants imatges celebrant la victòria sobre la gespa de Wembley.

Del futbol a les notes de societat

Semblava que s’obria un temps nou per al Manchester United i també per a l’entrenador escocès. Però una altra vegada es va produir un gir inesperat en la seva vida. En aquell moment va saltar als tabloides una cosa que en el si del club havia començat a córrer com una reguera de pólvora. Docherty mantenia una relació extramatrimonial amb Mary Brown, la dona d’un dels fisioterapeutes del club. Era massa per a la moral del club, que es veia una mica desbordat per l’omnipresència del seu entrenador en les pàgines de societat i no en les d’esports.

Notícies relacionades

Un Madrid indolent i espès es deixa mitja Lliga a Son Moix

Doble cop al Reial i a l’Atlètic

El tècnic va mirar de reconduir la situació i defensar que allò no era una relació puntual, sinó una cosa més seriosa. Però el United no va cedir i va prendre la decisió d’acomiadar-lo. Un cop realment dur per a ell. Va prolongar la seva carrera durant 10 anys en diverses places, sempre en la segona fila. Els grans clubs van semblar oblidar-se d’ell.

Mai no se sabrà el pes que van tenir les circumstàncies que van motivar el seu acomiadament a Old Trafford. Va passar pel Derby Country, el Queen’s Park Rangers, per diferents clubs d’Austràlia, pel Wolverhampton Wanderers i uns mesos en el modest Altrincham. El 1988, cansat de fer salts amb la maleta d’un lloc a un altre, va decidir retirar-se i casar-se per fi amb Mary Brown. Ja tenia quatre fills del seu anterior matrimoni i la nova relació li va aportar dues filles més, a qui va dedicar tot el temps que li havia deixat lliure el futbol. Mai més no va tornar a estar prop d’una banqueta o un despatx. De vegades, alguna de les seves ocurrències en alguna entrevista adquiria certa notorietat, però res més. La seva relació amb el Manchester United mai no va arribar a reconduir-se i la ferida oberta amb aquell acomiadament per qüestions que res no tenien a veure amb el futbol va continuar fent-li mal. L’últim dia del 2020, poc abans de saludar el nou any, Tommy Docherty, ‘The Doc’, va morir a casa seva, aquella que mai no va tenir gaire clar on era.