Seguirem

Hi ha qui paga per estar com a casa i hi ha qui disfruta d’una baralla aliena, però a mi m’agrada veure la gent feliç. No solc fer res per generar aquell moment, però una vegada es produeix, simplement m’agrada. Em resulta agradable per això veure els jugadors celebrar títols, fins i tot quan no són del meu equip, perquè em trasllada a l’hora de l’aperitiu en els casaments dels meus amics, on es macera aquest estat de felicitat equilibrada i plàcida tan difícil de reproduir.

El festeig de final de temporada evoca també al trajecte de tornada dels viatges de fi de curs, o a l’última festa abans de l’estiu, on un es permetia llicències de funestes conseqüències, com ser un mateix, ballar o admetre l’amor que negava durant els mesos anteriors. Una cosa íntima s’evapora a cada final de temporada, perquè al tornar mai som els mateixos ni hi som exactament els mateixos, ni en el teu equip ni a la teva classe, i prens consciència que hi ha moments que no es repetiran, i te n’adones mentre els vius, trencant-se el temps dins teu.

Hi ha futbolistes que apareixen en les celebracions i no recordaves que jugaven allà. D’altres ni tan sols sabies que existien. Es posen la samarreta a sobre de la roba de carrer i surten i surten i no s’acaben mai, que comences a qüestionar que sigui tan complicat jugar al Reial Madrid. Tot és possible: en qualsevol moment pot sortir algun conegut que fa anys que no veus, que et quadra igual que fos en una clínica d’intoxicació o guanyant Lligues pel món. O encara més, molt dubte: parlo tan poc amb el meu pare que és capaç de no haver-me dit que juga al Madrid.

L’última vegada

Altres futbolistes en canvi els coneixes, tot i que aquest any no guanyin, i saps que se n’aniran. Passarà amb Cazorla i Bruno en el Vila-real aquest cap de setmana, ha passat amb Banega al Sevilla en la penúltima jornada. Estàs veient el seu últim partit, uns quinze anys després del primer, sabent que serà l’últim. L’última vegada que farà aquest control orientat tan seu, l’última vegada que farà aquesta volteta sobre la pilota, l’última vegada que lluirà el seu nom en l’alineació. Quan el protagonista té a més prou personalitat per sortir de la cleda del futbol clònic que abunda, on cada vegada són menys els futbolistes que reconeixes sense mirar el dorsal, el comiat fa mal. També es trenca el temps dins teu.

Notícies relacionades

Carolina Marín: "Vaig plorar molt quan vaig entendre que em retirava"

La nova vida d’Andreu Fontàs al Banyoles: "Podent comptar amb ell, seria estúpid no fer-ho"

Fa mal amb ràbia l’última vegada, que ens desperta de la farsa de la immediatesa. Hi ha pèrdues que mai se superen del tot i cada club té les seves: produeix un tipus de seguidor que enyorarà per sempre aquest jugador, el seu jugador, el primer que el va fer feliç, el primer amb el qual no se sentia com a casa, el primer que el va fer viure emocions que difícilment podrà repetir, perquè contra el record dels anys de joventut no es pot competir. Aquest seguidor passarà dècades perseguint una cosa que no tornarà, atrapada en les fidelitats irracionals del futbol, sense saber si encara val la pena, dubtant si té sentit seguir.

Però seguirà. Seguirem. És clar, que sí.