19 d’oct 2020

Anar al contingut

EL CÀNTIC QUE VA INUNDAR ESPANYA

Aquells que van narrar el gol d'Iniesta

Carlos Martínez, Manolo Lama, Antonio Muelas, Javi Pérez Sala i Òscar Fernández van ser algunes de les veus que es van tornar «totalment boges» amb l''Iniestazo'

«Jo li vaig agafar el braç a Maldini i, a mesura que es desenvolupava la jugada, l'anava estrenyent més i més i mes, com si es fos un part», reconeix el narrador de C+

Emilio Pérez de Rozas

Va poder haver sigut el crit dels 46.490.000 espanyols que, aquell estiu del 2010, habitaven a Espanya. Bé, potser no serien tots, és cert, però diverses desenes de milions segur que van cantar aquella rematada impecable, neta, com totes les seves, del senyor Andrés Iniesta que, fa ara deu anys, li va donar el títol mundial de futbol a l’Espanya amb més ADN Barça de tota la història.

Entre aquells molts milions d’espanyols que es van tornar «totalment bojos» i que, fins i tot, en meitat dels seus càntics i bogeria no es van haver d’adonar que la tele i les ràdios estaven fent les seves pròpies i originals celebracions, hi havia els cinc protagonistes, els cinc narradors, els cinc periodistes radiofònics que hem escollit perquè ens relatessin la seva experiència d’aquella nit, la seva visió d’aquella jugada i els seus sentiments del moment. Això ha sigut, no només com va ser, sinó com ens ho han explicat.

CARLOS MARTÍNEZ (Canal+)

«El vaig cantar, sí, però ningú em va sentir»

A Carlos Martínez, una de les veus del futbol espanyol, no li importa gaire, per això ho explica amb distinció i classe, que ningú el sentís cantar el gol de qui per a ell és «el Déu del futbol», el senyor Andrés Iniesta. Era a Canal+ i, en efecte, ell que va ser el primer a creure que guanyaríem el Mundial («l’hi vaig dir a les xarxes de Canal+ a Noemí de Miguel després de perdre contra Suïssa»), va cantar el gol, però el seu crit, que no cridòria, se’l van menjar els altres sorolls, entre aquests el micròfon sense fil de Juanma Castaño, que, des de la gespa, el va avançar en el càntic.

«El problema era que per culpa de l’espectacular soroll que feien les ‘vuvuzeles’, els tècnics van idear un sistema de connexions que, no sé per què, feia que, quan entrava el Juanma, les veus de tots els altres desapareixien. I així va passar amb el gol, és clar», relata Martínez des del Camp Nou, mentre es prepara per relatar el derbi barceloní.

«Jo vaig intuir el gol perquè la galopada de Navas em va semblar que seria la jugada decisiva, de manera que vaig agafar l’avantbraç a Maldini amb molta força i, a mesura que la jugada progressava, jo anava estrenyent-li més i més a Maldini, com si estiguéssim tots, tot Espanya, ajudant Espanya, Cesc, Iniesta, a parir el gol. I ¡goooo! Però, quan començo a cantar-lo, apareix el Juanma, com un vedell degollat, i m’aixafa el cant», afirma el gran narrador de C+.

«A veure, que m’és igual, que el vaig cantar i no em va sentir ningú, però és que, em temo que, en aquells segons, ningú va sentir ningú, ja que tot Espanya, a casa, estava tan boja com el Juanma. Aquest va ser el símbol de la felicitat total. I encara ens dura». 

MANOLO LAMA (Cadena SER)

«Per poc mato Poli Rincón»

Paco González, el seu amic de l’ànima, el seu company de tota la vida, ja havia sigut acomiadat de la SER, però ell, Manolo Lama, la veu, encara continuava a l’emissora de Prisa. «Aquest va ser el meu dolor d’aquella meravellosa nit: cantar el gol de les nostres vides sense tenir el Paco al costat, bé, sí, quatre files a sobre meu, quan ell i jo ens havíem empassat un munt de derrotes d’Espanya, i, de sobte, quan aconseguim tocar el cel, estem separats».

Però, bé, Lama, com que tots acabaríem en la COPE , junts, no va deixar de disfrutar ni un segon d’aquella internada de Navas, d’aquella passada de Cesc, de la gran rematada del senyor Andrés. «Hi va haver un moment, enmig de la cridòria, que semblava, de debò, que el gol l’havia fet jo. El cas és que quan començo a cantar el gol, el Poli [Rincón], comença a bramar, com fa sempre, des de l’estudi, i per poc el mato. Vaig pensar, hòstia, tinc el golàs de la meva vida i ara comencen a aparèixer veus que m’aixafaran el cant, però em va ser igual, jo em vaig deixar la vida en aquell gol, bé, com en tots, ¿no? Aquesta oportunitat és la que estàvem esperant tots i no es podia desaprofitar, ens tornéssim bojos o no. Que sí, que ens hi vam tornar, ¡com havia de ser, és clar!»

Lama reconeix que, sí, que va intuir el gol. «Ja havien passat molts minuts, pròrroga, hi començaven a haver espais, Navas va fer una carrerassa i, tot i que no teníem superioritat numèrica, sí que vaig veure Espanya més ben posada». Això, sí, Lama, que està barallat amb la tecnologia, reconeix que, després del gol, «en 10 segons», va rebre 139 whatsaps d’«¡olé els ous d’Iniesta!» I, sí, algun «¡visca Espanya!» O molts.

ANTONIO MUELAS (RNE)

«No vaig tenir fe, només mirava Casillas»

Compte perquè estem davant un tipus que val la pena. Aquest Antonio Muelas (RNE) és tela marinera. És més, el seu moment de glòria, ja ho veieu, no va ser a Sud-àfrica, no va ser el càntic del gol del senyor Andrés, ¡i ara, i ara! El seu moment de glòria (i no us ho creureu), es va produir quatre anys després, quan Espanya és eliminada (lamentablement) del Mundial del Brasil, gairebé amb el mateix onze que va ser campió contra Holanda.

Aquell dia a Muelas no se li va acudir cap altra cosa que recitar, un a un, els noms dels seleccionats per agrair-los tot el que havien donat al futbol espanyol. I, sí, a meitat del recital de noms, se li va trencar la veu i se li van notar unes llagrimetes. Tantes que la companyia O Globo, del Brasil, una de les més poderoses del món, va considerar que aquella entranyable i emocionada retransmissió (comiat dels campions) havia de ser considerada «la millor retransmissió del Mundial del Brasil».

Així és Muelas, el paio que, quatre anys després de cantar el gol d’Iniesta, «el gol de les nostres vides», va homenatjar els que el van fer plorar d’alegria quan li van provocar llàgrimes de pena. «Allò del Brasil va sortir com va sortir i no me n’amago. Va poder semblar ridícul, però va ser molt sentit. Aquesta generació ens va fer feliços i havíem d’acomiadar-la, tot i que perdés lamentablement, com mereixia. I, respecte al gol del senyor Andrés, he de reconèixer, perquè en això tampoc vull ser fals, que no tenia fe. Jo em vaig passar la pròrroga mirant Casillas, analitzant els gestos d’Iker, volia saber com estava Casillas per a la tanda de penals perquè estava convençut que anàvem als penals».

JAVI PÉREZ SALA (Cadena COPE)

«Gairebé tanco els ulls, però ho vaig veure, sí»

La situació de Javi Pérez Sala, llavors narrador de la COPE, va ser l’oposada a Manolo Lama. Lama estava en la SER, però sabia que seria l’estrella del nou projecte de la COPE. Pérez Sala estava en la COPE i intuïa que no continuaria en aquesta cadena. És més, Pérez Sala va tenir el valor i la tremenda professionalitat de narrar el Mundial, el golàs i el títol sabent que seria acomiadat l’endemà, malgrat que el seu cap de llavors, José Antonio Abellán, li va dir, després del Mundial, que passés «un bon estiu». I, no, no va ser un bon estiu. Com ho havia de ser.

«Tot allò va ser molt dolorós i, és cert, es podia haver produït amb un altre estil, la veritat. Jo m’ho vaig passar molt bé en aquell Mundial, entre altres coses perquè, així com hi ha nens que volen ser advocats, arquitectes, polítics o futbolistes, jo somiava a ser narrador i cantar el gol que donés el títol mundial a Espanya. I va passar», explica Pérez Sala, ara a cavall del seu programa de música i les seves retransmissions del Llevant.

«Jo, com molts, era de la generació que se n’anava a casa als quarts de final de tot Mundial i això canvia quan apareix la prodigiosa generació que ens converteix en campions de tot. Aquesta Espanya ens ha fet molt feliços i ens divertit molt, fins i tot a mi, que el futbol em sol avorrir bastant, però no aquest futbol tan excel·lent», afegeix Pérez Sala.

El llavors narrador de la COPE reconeix que, «narrant la jugada, em vaig arribar a tapar els ulls i em vaig haver de cridar a mi mateix: ‘¡què fas, Javi, que serà gol!’, i, sí, va ser gol. I, sí, el vaig veure, el vaig disfrutar i espero que fes disfrutar els oients».

ÒSCAR FERNÁNDEZ (Catalunya Ràdio)

«Va ser Iniesta, no en podia ser cap altre ¿oi?»

¿Voleu saber una història maca d’aquest Mundial? Aquí la teniu, el periodista, el polivalent Òscar Fernández, només ha fet una retransmissió en la seva llarga carrera professional a Catalunya Ràdio. Només una. ¿Sabeu quina? La final del Mundial que va guanyar Espanya. Bé, l’Espanya més catalana, l’Espanya més culer, l’Espanya de Xavi i Iniesta. «Ni abans ni després he tornat a narrar cap partit de futbol. Vaig començar i vaig acabar per la porta gran, a dalt de tot. Vaig pensar, com que això no ho superaré, aquí ho deixo». I es parteix de riure.

Fernández va anar a Sud-àfrica per anar creixent, és un dir, amb Espanya. «És a dir, com més avancés l’Espanya plena de jugadors del Barça, millor per a mi i el meu col·lega d’aventures Toni Padilla. I així ens vam presentar a la final, i com es va produir a l’hora del ‘Tot gira’ d’esports, vam aconseguir retransmetre-la. I, sí, vaig ser molt feliç perquè vaig disfrutar moltíssim. Va guanyar l’Espanya amb l’ADN culer i, com no podia ser d’una altra manera, el gol el va marcar el senyor Andrés, no en podia ser cap altre, ¿oi?» Oi, Òscar. Era el que esperava tothom. I el que es mereixia Andrés.

Fernández no té cap objecció a dir que, al llarg d’aquella final, li va sortir (tot i que va provar de no exterioritzar-ho) la fatalitat dels catalans. «Ja veuràs, l’han tingut tan a prop que se’ls escaparà; ja veuràs, moriran al final, als penals; ja veuràs, ho tenen tot a favor i se’ls escaparà entre els dits; ja veuràs, no en tindran cap altra a la vida... i el partit es va anar embrutant, cosa que encara augmentava més els meus dubtes».

Però va arribar el gol. I Fernández el va cantar com la sublimació de l’estil Barça. I no, no se li va escapar el ‘¡Viva España!’»