Futbolistes al banc dels acusats

«El futbol és un micromon de la societat;el racisme, el masclisme i l’homofòbia campen al seu aire entre jugadors i els seus seguidors», segons el psicòleg especialitzat en victimització Rubén Sánchez Ruiz. Al llarg dels anys, els futbolistes han encarnat la imatge d’homes poderosos, amb èxit i diners, que ho tenen tot: cotxes, cases, avions privats i totes les dones que ells desitgin.

Però bufen tímids vents de canvi. Els jugadors de futbol que es creien amb dret de cuixa cada vegada tenen més difícil disposar dels cossos de les dones al seu aire i comprar el seu silenci. També ells s’asseuen al banc dels acusats, cada vegada més per denúncies de violència sexual. 

El ‘cas Arandina’

Els exjugadors de l’Arandina Club de Futbol de tercera divisió Carlos Cuadrado, de 24 anys; Víctor Rodríguez, de 22, i Raúl Calvo, de 19, s’enfronten a possibles penes de més de 40 anys de presó per una suposada agressió sexual a una menor. El jugador del Celta Santi Mina, de 23 anys, i el del Nàstic David Goldar, de 25, són camí del banc dels acusats per presumptament haver agredit sexualment una dona a Mójacar (Almeria). Els exjugadors de l’Eibar Sergi Enrich, de 29 anys; Antonio Luna, de 28, i Eddy Silvestre, de 27, podrien passar entre dos i cinc anys a la presó per atemptar contra el dret a la intimitat d’una dona amb qui van mantenir relacions sexuals i de la qual van difondre un vídeo sense el seu consentiment.

«Una agressió sexual és només l’expressió del poder de l’home sobre la dona», explica la codirectora del màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Isabel Muntané. I, ¿què hi ha més poderós que un futbolista? «A aquests esportistes se’ls situa en un pedestal, són icones a imitar per a la joventut i l’adolescència, amb tots els riscos que això implica», afegeix Sánchez Ruiz. Els seus fans no només copien el seu pentinat, sinó que imiten els models de virilitat i masculinitat que els grans astres encarnen.

¿#metoo?

El 2018 es van registrar 28 denúncies diàries per violència sexual, segons dades del Ministeri de l’Interior. I, tot i que les grans estrelles com Neymar i Cristiano Ronaldo semblen alienes a qualsevol tipus de retret social o càstig penal, en les bases dels clubs ja s’intueix més conscienciació. Així ho va demostrar l’Arandina Club de Futbol a l’expulsar els seus jugadors quan van ser acusats d’agressió sexual. Però només en la tercera divisió hi ha resposta a la violència sexual dels seus jugadors. Entre els clubs de primera i segona reina el silenci davant els crits valents de les seves víctimes, ja convertides en supervivents. 

«Els clubs de futbol haurien d’imposar més transparència i més càstigs a aquests agressors, però això és molt difícil amb el rèdit econòmic que aporten aquests jugadors», explica Arnau Roig, professor associat de la UAB i la UPF. «Al final aquests jugadors ho fan perquè els resulta molt fàcil i saben que no tindrà conseqüències», afegeix Roig. 

Des del València, club en el qual jugava Santi Mina durant el moment de la denúncia, es va defensar la seva «presumpció absoluta d’innocència» i es va recordar que va ser un fet produït en l’àmbit privat del jugador, que estava de vacances. L’entrenador de l’Eibar va aplicar a Sergi Enrich i Antonio Luna un lax càstig que també es podria interpretar com una recompensa d’un dia més de descans: no els va convocar per al partit amistós que disputaven el dia que es va difondre el vídeo.

Acompanyades

«Massa sovint s’acusa aquestes dones de voler obtenir fama i diners amb les seves denúncies, però aquí s’està ignorant l’enorme desgast que suposa denunciar el teu agressor», insisteix Muntané. «Una vegada l’identifica i no se sent culpable, aquesta dona s’ha d’enfrontar a tot el sistema policial i judicial que va en contra seu; denunciar el seu agressor no implica una condemna segura», afegeix. Difícilment es pot comprova, ja que ni el Ministeri de l’Interior ni el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ofereixen dades sobre el nombre de condemnes ni quantes denúncies segueixen el seu curs. 

Precisament en el cas de la dona que va denunciar els exjugadors de l’Eibar, la supervivent va renunciar a un acord econòmic amb el club per tirar endavant la denúncia per la difusió del vídeo de contingut sexual l’octubre del 2016. «Les dones ja no se senten soles a l’hora de denunciar i es veuen més legitimades a fer-ho», explica la professora de periodisme de la UAB i codirectora del seu màster de Gènere i Comunicació, Joana Gallego. «En general, està calant en l’opinió pública la idea que la culpa no és de les víctimes», conclou. 

«Tot i que ara hi hagi més denúncies, això no implica que abans no hi hagués agressions», afegeix Gallego. «El fet que aquests casos apareguin en els mitjans és positiu per crear un imaginari social que ens apel·li, ja que és un tema que ens implica a tots», aporta Muntané. Després de les experiències compartides durant el #MeToo i el #cuéntalo, el món de l’esport, i en especial el del futbol, està presenciant una gradual ruptura amb l’halo d’impunitat que embolcallava els seus jugadors. 

Aliens a la realitat

Però el canvi no és tan visible com en el cas de Harvey Weinstein en el cine o de Larry Nassar en la gimnàstica rítmica. «Aquests jugadors han continuat fitxant per nous equips cada temporada sota la protecció dels seus clubs, directius i companys», critica Sánchez Ruiz. «La veritable revolució tindrà lloc quan es trenqui el silenci còmplice dels homes»,afegeix. Roig ho matisa: «Nosaltres també ens hem de dir ‘no’ entre nosaltres». 

Notícies relacionades

El #MeToo no arriba al futbol

Nou desemparament judicial

Els futbolistes disposen d’un altaveu mediàtic enorme i les seves declaracions tenen un abast comparable al de personatges polítics. «Amb tot aquest poder, el fet de no patir cap tipus de conseqüències davant aquestes denúncies és molt mala referència per als adolescents, perquè sembla que una agressió sexual no tingui importància», explica Roig.

Des del tron del futbol masculí de primera divisió, no arriben els reclams d’una societat cada vegada més conscienciada. Gallego ho té clar: «Totes aquestes denúncies són positives, perquè, al final, cap home hauria de viure en un pedestal com si fos un heroi».