Tot es complica

Vaig llegir que ja hi ha dates per als exàmens de selectivitat. Acaben l’11 de juny. El dia 12 comença l’Eurocopa. No ho sabran els xavals, és probable que ni tan sols ho sospitin els xavals, però aquestes seran les millors hores de les seves vides.

Després tot es va complicant, després les circumstàncies se t’escorren de les mans, et cauen de les butxaques.

Després tot es complica. Sortíeu junts de festa i us podíeu dir fins i tot amics, però a poc a poc i sense adonar-te’n gairebé, vau deixar de veure-us. Un dia us trobeu pel carrer i no sabeu de què parlar. D’això no se’n recupera un mai. Assumeixes que la pròxima vegada seguireu el camí, us saludareu a tot estirar així amb el cap. Per què passen aquestes coses, no ho sé. Es parla molt de com et fas d’un equip i poc de com es va quedant gent a la vora. Simplement l’oblides.

El futbol t’espera. La vida no. Aplaudiment per al futbol. El teu equip és agraït perquè sap que, tot i que hi hagi moments en què no hi siguis, encara hi ets i sempre tendeixes a tornar. Tard o d’hora sempre tornes. A mi aquest any em costa anar a l’estadi a veure el meu equip. Em resulta incòmode. Intueixo que és un dany col·lateral d’haver estat 15 anys anant-hi per escriure cròniques, anant per treballar, un dany col·lateral de convertir una passió desbordant en una obligació continguda. Lliure d’aquest lligament, vaig intentar ara afegir el partit dominical a la meva nova rutina, però és massa estrany encara. He de recuperar primer la innocent il·lusió del seguidor, aquesta que s’esfilagarsa a la tribuna de premsa perquè com més saps, menys et creus. Però no m’importa no ser-hi encara, perquè sé que soc i un dia em vindrà de gust tornar. El teu equip és com una mare: segur que hi serà quan una altra vegada ho necessitis.

Notícies relacionades

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

"L’addicció va agafar les regnes de la meva vida"

Per què passen aquestes coses, no ho sé. Vaig estar de fòrums i congressos les últimes setmanes. Tots saben molt en aquests llocs, tots expliquen històries d’èxit en aquests llocs. En algunes d’aquestes històries, no obstant, l’oportunitat es presentava gràcies a decisions alienes, l’espurna sorgia altres vegades per casualitat i una mica de xamba. Hi ha tants factors externs en la vida i en el futbol que l’esforç és només la sol·licitud d’entrada, l’esforç no garanteix que no et quedis enrere un dia, sense res. La nova Copa Davis, per exemple, va aconseguir reunir tots els ingredients necessaris perquè una competició triomfi a Espanya. Hi va haver sort, perquè tots els ingredients necessaris perquè una competició triomfi a Espanya es resumeixen en un: que guanyi Espanya.

I va guanyar Espanya

Aquest incontrolable punt d’atzar sovint condueix a la contradicció. En el futbol s’aprecia amb claredat en la figura de l’entrenador, en el grinyolar del discurs teòric al contrastar-lo amb la realitat. Se sol dir, quan un entrenador pregona un credo i actua amb el contrari, que es traeix a si mateix, però el cert és que no hi ha res més natural. No es traeix. Es diu afany de supervivència, un instint immemorial. Això es diu que la vida no és fàcil, que acaba selectivitat i tot es complica. Es trairà el dia que no vulgui guanyar.