El Granollers es torna a citar amb la història

«Pensar en tot això em genera un somriure».I no és per a menys. Robert Cuesta (Montornès del Vallès, 1987) passarà a la història com el tècnic que va classificar el KH-7 Granollers per a una competició europea. I el mateix que va aconseguir que el temut club bielorús del Minsk se n’anés cap a casa amb un desavantatge de cinc gols al marcador gràcies a un nou sistema defensiu. Però la història d’aquest equip va més enllà d’un tècnic o una jugadora. La història d’aquest equip va començar a escriure’s fa 75 anys, quan va néixer elBM Granollers.

O més aviat quan un grup de joves entusiastes van decidir aprofitar que formaven part de la ja coneguda com a ‘meca de l’handbol estatal’ per emprendre un viatge mai abans vist. El d’ascendir de Lliga Catalana a Divisió d’Honor en tan sols dos anys per després trencar barreres i convertir-se en el primer equip femení de Catalunya a jugar competicions europees. Ningú els ha regalat res. O sí. Doncs aviat van rebre l’ADN vallesà i amb aquest com a bandera van començar a treballar amb un únic objectiu: disfrutar i fer disfrutar una afició que comença a acostumar-se a celebrar fites històriques.

Un missatge molt especial

«L’altre dia, abans del partit davant del Minsk, vaig rebre un missatge molt especial que deia: ‘Robert, debutarem a Europa amb sis jugadores del planter’.Llavors, em vaig parar a pensar i em vaig adonar que això que estem fent és molt més gran del que sembla». Ho és perquè no només són el primer conjunt català a disputar aquesta competició, sinó que, a més, han aconseguit que el club celebri el seu 75è aniversari amb dos equips (masculí i femení) passejant el nom de Granollers pel vell continent. Una cosa inèdita.

«Ja fa temps que des del club s’està treballant per aconseguir objectius d’aquestes dimensions i per sort nosaltres hem sigut les afortunades de collir el fruit de molts anys de treball», recalca el tècnic català abans de referir-se a la clau del seu equip: la joventut i un bloc mantingut al llarg dels anys. Perquè en un món tan volàtil com el de l’esport en què els jugadors van i venen, el Granollers ha aconseguit que any rere any la majoria de les seves jugadores optin per quedar-se. I això els està fent volar fins a límits insospitats.

«Una família»

Ona Vegué (Barcelona,1998), l’estrella que en el debut europeu va endossar 11 gols al conjunt bielorús, ho té clar. «Al Minsk el guanyem per motivació i treball. Feia molt temps que estàvem esperant aquest moment». Tampoc titubeja quan se li pregunta per l’exponencial desenvolupament del seu equip. «Aquest fenomen de creixement és perquè les jugadores som pràcticament les mateixes i hem madurat com a grup. Fa poc em preguntaven com havíem aconseguit el somni europeu sense fitxar gaire gent. La meva resposta va ser senzilla: ‘perquè som una família’.I això en moments complicats sempre es nota».

També es nota l’aposta del club pel seu equip femení. I la de la Federació Catalana per les joves jugadores d’handbol. Cada any, vuit jugadores són seleccionades per passar quatre temporades al centre d’alt rendiment. Els fruits han fet que el conjunt nacional es comenci a omplir de catalanes. O que equips com el BM Granollers arribin a dalt de tot amb les seves becades. «L’Ona va estar al pla de millora de l’handbol català i es nota molt. Les jugadores que hi han passat són conscients del que implica l’alt rendiment», argumenta Ramos.

La marxa de la capitana

Míriam González (les Franqueses del Vallès, 1994), capitana de l’equip fins fa un mes, va ser una de les primeres becades per la Federació i ara disfruta de l’handbol en un dels països capdavanters, França.

Com a capitana li dol veure el debut fora de la pista, ja que Europa va ser un dels motius de la seva renovació, però assegura que no ha deixat les seves companyes de costat. «Va ser increïble veure-les jugar. Ens van fer disfrutar molt, sobretot als que ho estàvem vivint des de fora del país. Tot i que jo ja m’esperava la victòria, perquè sé com es treballa dia a dia i com ho viuen jugadores i entrenadors. Confiava que es fes un bon paper i així ha sigut, tant a Europa com a la Lliga».

L’extrem és l’última de les jugadores que van aconseguir l’ascens a Divisió d’Honor que ha decidit fer les maletes. Ho ha fet perquè la vida li ha brindat «una oportunitat de les que no passen dues vegades». Però si fos per condicions esportives s’hauria quedat. «Aquí a Granollers no som professionals al 100% perquè no totes ens dediquem només a l’handbol. Però el club hi està invertint molt. Aquest any ja ens entrenem més que els nois, i les jugadores que no treballen ni estudien s’entrenen matí i tarda», explica recordant els durs inicis en l’elit.

El planter com a origen

«El primer any va ser dur però al final l’equip ha anat creixent gràcies a la professionalització de tot. El club ha invertit molt en nosaltres, sobretot en el sou de les estrangeres i a fer que puguin viure en bones condicions. Sense anar més lluny, aquest any ha llogat dos pisos per a elles i els menjars els entren en el sou. Són petits detalls».

Però la inversió i la clau de l’èxit d’aquest equip va més enllà del talent estranger que ve a sumar. Doncs el camí de la cúspide neix a casa, al planter. Kaba Gassama (1997, Granollers) n’és un dels millors exemples. Es va unir al club després d’acudir a un torneig benèfic i després de passar per totes les categories va debutar al primer equip amb 16 anys. Ara, és un dels puntals d’aquest històric conjunt i ja ha debutat amb la selecció. Ella ho té clar: «Si continuem treballant, podem arribar fins on vulguem».

Compromís amb una idea

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Fins al moment, han aconseguit tot el que s’han proposat. Ara, treballen perquè les nenes de la base a qui algunes entrenen «puguin aprofitar el camí que estem construint i sàpiguen que amb treball tot s’aconsegueix».

Perquè si en alguna cosa coincideixen jugadores i tècnic és que el primer objectiu és Minsk, on aquest dissabte es juguen el pas a la pròxima ronda de la Challenge Cup amb una renda de cinc gols a la butxaca. I que el segon no parla de títols, parla de treball i competitivitat. Parla de compromís amb una idea que ja els ha fet brillar.