El tobogan

Chesterton va avançar al seu dia un dels problemes del nostre temps. Molta gent es pensa que el contrari del que és divertit és allò seriós, quan en realitat el contrari del divertit és l’avorrit. Potser per aquesta matisable confusió, de tant en tant, em retreuen certa lleugeresa informal, quan no tarambana, per no utilitzar aquest espai per salvar el món, per no utilitzar aquesta columna per denunciar amb textos profunds les qüestions més importants.

No és fàcil viure amb aquesta càrrega. El cert és que de vegades em sento regular, perquè per la meva culpa apallissen foques a l’Àrtic, Álex Ubago continua traient discos i el canvi climàtic avança imparable. Si escrigués contra el mal, si hi insistís cada setmana, el mal s’acabaria rendint. Quan els xavals estiguessin a punt de ser atracats, traurien el meu article de la butxaca i el donarien a l’atracador, que el llegiria amb calma i s’acabaria disculpant. Les meves columnes protesta ho podrien tot: la pau mundial rellevaria les guerres, la gana s’esfumaria, no hauríem de treballar i hi hauria una petita possibilitat d’aconseguir fins i tot que Luis Suárez deixés de tirar-se.

«L’aigua no es corba»

Però no ho faig, pel motiu que sigui, no ho faig i me’n sento responsable. Fins avui, que prometo canviar. Parlem d’una vegada de les coses substancials, dels temes rellevants. Des d’aquesta temporada, a la Tercera Divisió madrilenya hi juga un equip anomenat Flat Earth FC. «El primer club del món que lluita per divulgar la veritat del món on vivim», diuen, tot i que ja seria un bon començament divulgar un sinònim de món per no repetir-ho en la mateixa frase.

«Uneix-te i canviem el món», plantegen, així d’entrada, un desafiament sens dubte ambiciós per a la Tercera madrilenya. L’objectiu de la Unió Adarve, per exemple, és jugar el play-off, i el del Villaverde San Andrés, que està en descens, salvar la categoria. Mediocres: l’objectiu del Flath Earth és canviar el món, «uneix-te», això és proposar de debò, tot i que després entres en l’enllaç i et porta directe a la botiga, que serà casualitat allò de la botiga, perquè el seu és «reunir les veus» d’aquells que afirmen que la Terra és plana. Tenen bufandes i càntics. El meu preferit és «Endavant club Flat Earth / avui la teva afició ja està aquí / en el bo i en el dolent / l’aigua no es corba / l’horitzó és pla».

És el més bonic del futbol, per molt idiota que siguis sempre trobes algú que ho és més. És el més bonic del futbol, sempre hi trobes algú.

Una metàfora del futbol

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Jo ja em sento millor, així que tornem al que dèiem. La meva filla va sortir de l’escola l’altra tarda i va anar al parc. Hi solia anar a educació infantil, però ara té gairebé vuit anys, és més gran, i feia temps que no anava al seu parc. Es va tirar pel tobogan un parell de cops i es va acostar a la meva sogra. Molt seriosa, li va dir que la rampa del tobogan s’havia fet més petita, que l’havien retallat, que no era tan gran com abans. No s’adonava la meva filla que la rampa era igual, que havia crescut ella, que el tobogan estava inalterable.

Em va semblar la metàfora perfecta del que és el futbol quan creixes. La qüestió del tobogan és inevitable. La diversió –o l’emoció– ja no dura tant com abans.