¡Faci's representant de jugadors!

Un bon amic que fa mitja vida que viu a Londres, Quim Aranda, explica que els parcs són les platges de la capital britànica. Com que és un home honest, no es queda els mèrits de l’analogia i hi afegeix que ho va llegir a Josep Pla. No es pot competir amb els literats; Aranda també ho és, però la temeritat m’ho permet tot. Així que hi afegeixo un afegitó: els jardins són les seves cales. Banyin-se metafòricament un dia a Mount Street Gardens, al costadet de Grovesnor Square. Em donaran la raó.

En aquests jardins vaig conèixer uns alegres jubilats. Celebraven un aniversari a l’aire lliure. Gent gran cultivada i adinerada. L’homenatjat va arribar amb l’ajuda d’una infermera i un caminador. Els amics li van cantar i es van fer fotos amb ell. Es va menjar i beure amb mesura. Jo observava des de la distància fins que dos d’ells es van acostar al meu banc i, ‘of course’, van demanar permís per asseure-s’hi. Vam acabar parlant, per aquest ordre, de Catalunya, del ‘brexit’ i de futbol. El resum de les seves intervencions: Catalunya no serà independent, el ‘brexit’ embarrancarà i la Premier la guanyarà el City. Si on n’hi ha dos n’hi ha tres, Guardiola ja pot anar omplint de cava el frigorífic. O de xampany francès o ‘prosecco’ italià, que tenen més predicament entre els britànics.

Si el dia s’allarga i els parcs i jardins es desemmandreixen, vol dir també que la Premier està en l’última corba. El futbol, com tot, es va inventar per passar millor les tardors i els hiverns. Els estius no necessiten vaselina. Així que en sis jornades sabrem si els avis tenien raó. Hi coincideixen les cases d’apostes. Els diners saben que s’ha d’escoltar els vells que accepten que ho són. Falta veure que mereixin el mateix crèdit la legió d’ancians que es creuen joves, ara que l’edat està tan mal vista.  Sigui com sigui, l’única certesa fins ara és que el Fulham i Huddersfield han dit adeu a la màxima categoria i que el Tottenham ha inaugurat per fi el seu nou estadi de mil milions de lliures.

Una Lliga sense dolent oficial

Notícies relacionades

"La regla és un signe de salut"

Kirsty Coventry, una dona al capdavant de l’esport mundial

La resta del peix encara està per vendre a falta de sis jornades. És una llàstima que Kloop i Guardiola siguin tan educats i feliços. Ara és quan es troba a faltar Mourinho i la seva capacitat per agrejar l’univers sencer només aixecant-se del llit i esmorzant. La Premier seria d’aquí a l’última jornada l’”infern sagnant” amb què Sir Alex Ferguson es va referir a la final de Champions que el seu ManU va guanyar al Bayern de Munic en l’últim sospir, en el cas que City o Liverpool estiguessin en mans del portuguès. No serà el cas. Això avançarà, setmana a setmana, amb floretes de l’un a l’altre i d’aquest a aquell. Ens empatxarem de tòpics ensucrats sobre la importància del pròxim partit, avançarem pas a pas i mantindrem la concentració. Avorrit com una amanida amb tofu. Tot conte futbolístic necessita un brivall de cap a peus. Hauria de ser obligatori, com la regla del fora de joc.

Sense dolent oficial sempre queden els agents de futbol per animar la moguda i crear malestar entre els aficionats. S’ha fet públic que els clubs de la Premier han gastat una mica més de 300 milions d’euros a retribuir els representants dels jugadors durant aquesta temporada. Si comptem tot el futbol anglès, la xifra assoleix els 369 milions. Déu-n’hi-do. I jo parlant-los de vellets, parcs i jardins. Deixin de perdre el temps llegint i comencin a donar una ullada a alevins.