Kirsty Coventry, una dona al capdavant de l’esport mundial

Kirsty Coventry és el missatge. Un missatge necessari i imprescindible que l’olimpisme va voler cridar al món el 20 de març. Des d’un resort de luxe del Peloponès grec, el conservador, aristocràtic i envellit senat que regeix els destins de l’esport mundial (o ho hauria de fer, ja hi arribarem), designava el seu nou popa. I davant de candidats més tradicionals, més apropiats per al motlle clàssic del Comitè Olímpic Internacional, 62 homes i 44 dones la van escollir a ella.

Aquest ella resumeix el tret més evident del canvi. Per primera vegada en la història, una dona assumia la presidència del COI. Però Coventry també posava sobre la taula la seva condició d’africana i la seva joventut, 41 anys en el moment de la designació. Una obertura a nous temps que va reduir a la condició de mer asterisc la realitat que Coventry era, fins a la seva elecció, ministra d’Esports de Zimbàbue, un règim autoritari que, segons Amnistia Internacional, "reprimeix d’una manera sistemàtica la dissidència".

Davant Samaranch i Coe

Coventry va derrotar la diplomàcia tradicionalista de Juan Antonio Samaranch Salisachs i l’hiperlideratge descarat de Sebastian Coe i va guanyar per majoria absoluta en la primera votació, en què també van participar quatre candidats més. Arribava beneïda pel president sortint, Thomas Bach, i aquest era un aval important en una institució renuent per definició als grans canvis de fons. Tot i que la carcassa sigui completament diferent, l’olimpisme va veure estabilitat i continuisme en Coventry, doble campiona olímpica de natació.

L’olimpisme, però, es troba en un moment més crític que no pugui aparentar. D’alguna manera, el COI viu una crisi existencial, en què ha de decidir si afronta el desafiament de passar de ser un regulador i organitzador de grans esdeveniments a un agent internacional i independent de primer ordre que governi, de veritat, l’esport mundial i en guiï l’adaptació a uns temps canviants. L’audàcia de Coventry, com a líder de l’olimpisme, ha de ser determinant en aquest debat.

L’estatus de l’esport rus continua sent un nus per resoldre. El COI es va sotmetre a la pressió de les potències occidentals quan va propiciar el veto a Rússia dies després de la invasió a Ucraïna, per saltar-se (o si més no accelerant d’una manera inaudita) els seus propis mecanismes. Buscar, a posteriori, arguments que permetessin sostenir en el context olímpic l’exclusió de Rússia i també de Bielorússia no va servir per amagar la realitat.

Coventry ha heretat aquesta patata calenta que mira de refredar de mica en mica. Fa menys d’un mes, el COI va obrir la porta a la participació amb himne i bandera dels esportistes russos en els Jocs Olímpics de la Joventut que es disputaran a finals d’aquest any al Senegal. Un desglaç a expenses que un futur final de la guerra amb Ucraïna permeti una reintegració total de Rússia en el moviment olímpic.

Amb les trucades a l’exclusió d’Israel (molt més tèbies i menys poderoses que amb Rússia), però, Coventry s’ha mantingut ferma i apel·la al fet que l’esport israelià no ha contravingut la sacrosanta Carta Olímpica, per deslligar, aquí sí, l’activitat esportiva i militar del país.

El principal desafiament

Notícies relacionades

"La regla és un signe de salut"

El Barça debat sobre el central

Els equilibris geopolítics es presenten com el desafiament més gran per a Coventry en el seu mandat de vuit anys, prorrogable fins a 12. Los Angeles 2028 serà la cita clau, amb un Donald Trump que arribarà a la cita inflat per la submissió que li ofereix la FIFA de Gianni Infantino per al Mundial de l’estiu vinent. La determinació de Doha per acollir els Jocs Olímpics del 2036, amb tot el que implica, inclòs el trasllat de dates fora del tòrrid estiu qatarià, també posaran en examen la seva presidència.

A partir d’aquí, la sempiterna lluita contra el dopatge, la qüestió no resolta del rol de les esportistes trans, l’encaix potencial dels esports electrònics dins l’olimpisme, el grau diferent de democratització de les estructures esportives arreu del món i l’adaptació als hàbits de consum de les noves audiències acabaran marcant l’èxit o el fracàs del mandat de Coventry. La història, però, ja l’ha escrita.