duresa extrema
Patrick Bauer: "Al desert no hi ha màscares, tots són iguals"
Entrevista el creador de la Marathon des Sabres, que comença aquest diumenge al Marroc
Patrick Bauer (Troyes, França, 1957) va decidir el 1984 travessar el desert del Sàhara a peu. I ho va fer, a més, amb el repte de ser autosuficient; és a dir, portar al damunt tot el necessari per subsistir. Mentre lluitava contra les adversitats al Marroc, a prop d'Ouazarzate, va tenir la inspiració. Crearia la marató de les maratons, la prova atlètica més dura del món.
El 1986 va néixer la Marathon des Sabres, que l'any vinent compleix 35 anys. Des d'aleshores, la prova reuneix una infinitat d'atletes, que carreguen el seu aliment liofilitzat; el que consumiran durant sis etapes i 250 quilòmetres. L'organització només els dona l'aigua i els proporciona una haima (una pell de cabra com a sostre i una catifa sobre la terra o la sorra).
Allà mengen i allà. Fan les seves necessitats als 'caca-bag' (unes bosses higièniques especials). Un miler d'intrèpids, molts dels quals han estalviat durant mesos per a la inscripció, comencen aquest diumenge l'aventura.
-¿Quin és l'èxit de la Marathon des Sabres, malgrat la seva extraordinària duresa?
-Hi ha diverses raons. D’una banda, hi ha el repte esportiu i el fet que es tracti d'una competició amb caràcter internacional i, de l’altra, l'amor que sents pel desert, que és un lloc màgic i al qual de seguida se li agafa afecte. La gent ve, i molta ho repeteix, perquè la marató els serveix per trencar amb la vida quotidiana. Al desert no hi ha màscares i tots són iguals.
-¿De quines màscares parla?
-De les màscares de la ciutat, les que portes per amagar-te, amb les quals diferencies les persones, els càrrecs i les classes socials. A la Marathon des Sabres tots són iguals. No saps amb qui corres o qui és el teu company de haima. A la ciutat hi ha xofers, porters i caps. Al desert tots estant al mateix nivell, al marge de l'ofici que tinguin o de la màscara que portin a la ciutat.
Els participants de la Marathon des Sabres, en una imatge de l'any passat /
-Però, ¿també deuen sorgir problemes? Per exemple, la competència pel mateix repte esportiu.
-Què va. Al desert tots tenen el mateix nivell social i la sorra els iguala a tots i tots lluiten per igual per superar-la. A la marató només ets el nom que figura al teu dorsal, per exemple, Paul. No hi ha diferències. No es donen targetes de visita i tots tenen el mateix problema a l'hora de menjar, a l'hora de superar les adversitats del desert o mentre van comptant els quilòmetres que falten per acabar l'etapa.
-O sigui que l'experiència serveix per millorar quan es torna a la vida quotidiana.
-Li posaré un exemple real. M'ho va explicar el propietari d'una empresa que es va apuntar fa uns anys a la Marathon des Sabres. Quan va tornar els empleats el miraven d'una altra manera. Van entendre que si s'enfrontava a un repte no podia ser tan mal cap i, des d'aleshores, quan donava una ordre o quan tenia una idea, que podia ser discutida abans pels seus col·laboradors, l'assumien de bon grat. Des d'aleshores van creure més en ell... i l'empresa va millorar. Fins i tot els va sentir comentar: 'el cap és més humà'.
-Suposo que per afrontar la prova és tan important la preparació física com la mental.
-En efecte, la ment té un paper molt important en aquesta carrera. ¿Sap una cosa? La Marathon des Sabres ha servit per comprovar que les dones tenen una capacitat mental més gran per resistir que els homes, i em remeto al fet que sempre hi ha menys abandonaments de dones que d'homes.
La prova s'endinsa al desert del Sàhara, al Marroc /
-¿És la prova esportiva més dura del món?
-Jo prefereixo dir que és una de les més dures del món. La duresa, la diferència, és precisament la peculiaritat de l'autosuficiència.
-Aquí no hi ha ni hotels per descansar, ni massatgistes, ni restaurants on reposar forces.
-Com dic, és la nostra diferència respecte d’altres proves. Però tampoc no m'atreveixo a dir que és la més dura del món perquè, al seu nivell, la pot acabar igual una persona jubilada que un jove de 16 anys. Es pot anar caminant, sense cap tipus de problema.
-¿I què passa si hi ha una deshidratació i els metges decideixen intervenir.
-Els participants saben que no poden superar els 12 litres d'aigua en la carrera, que se'ls administra diàriament. Si, per exemple, un dia, per un problema físic els metges indiquen que necessiten més aigua, se'ls administra més aigua, o aliment si en necessiten. La primera vegada se'ls penalitza amb una hora en la classificació. La segona vegada són desqualificats.
-¿Quanta gent s'hi ha apuntat aquest any?
-Som un miler. He d'admetre que hi ha hagut un descens de participació a causa de les baixes produïdes entre atletes britànics que jo atribueixo a la problemàtica del ‘brexit’. Quan vam complir 30 anys vam superar els 1.300. L'any que ve, pel 35è aniversari, vull que siguem 1.200.
Notícies relacionades-Se’l veu enamorat d'aquesta carrera.
-És una mica així com el meu nadó. És una benedicció poder estar al capdavant de la marató. Per a mi no és una feina. És una benedicció.
