La pantomima del futbol

Temps de pantomimes a Anglaterra. Un subgènere dramàtic propi dels britànics per divertir-se en família per aquestes dates. L’equivalent dels Pastorets, però menys solemne i sense ratafia a la sortida. Nens, pares, bromes, comèdia i cançons. Vaig assistir a una al barri de Putney i m’ho vaig passar raonablement bé. Em vaig equivocar volent explicar als nens que tenia asseguts al costat que a Catalunya fem cagar el Tió. Per la reacció dels pares estic convençut que no va ser una bona idea. Potser el meu anglès encara no és prou bo per barrejar en una frase cagar i Nadal, i això va crear algun malentès. Pot ser que hi hagi ara una família londinenca convençuda que els catalans som gent estranya a qui el Nadal ens produeix una revolució intestinal.

El futbol és pantomima tot l’any. I amb el 2018 escapant-se’ns dels dits, els anglesos, com tot el món en aquests temps de solemnització de la tonteria, embogeixen elaborant rànquings en els quals poder ordenar les coses més rellevants, idiotes o destacades dels últims dotze mesos. Com que tothom és patriota fins que es demostri el contrari, però els anglesos més, Gareth Southgate, l’entrenador de la selecció nacional, és l’home de l’any per a molts. I tot per haver portatAnglaterra a les semifinals del Mundial de Rússia. Les àvies d’abans sempre portaven raó també quan deien que només qui ha viscut grans penúries pot valorar un rosegó de pa. I el futbol anglès, al terreny internacional, ha passat més gana que un mestre d’escola.

El City vacil·la

Notícies relacionades

Lluís Cortés: «Les futbolistes a l’Aràbia són dones molt empoderades»

"Som una família, es nota a la pista"

Fora d’això, ja s’ho poden imaginar: el City de Guardiola, les dents de Klopp, les cames de Kane o de Salah, la mort de Mourinho. El xou no dona respir i de tant en tant toca recapitular.  Qui sí que s’ha donat un respir és el City. Ha sigut estrenar-se la pel·lícula ‘Take the Ball, Pass the Ball’, el meravellós publireportatge de Duncan McMath per convertir en Sant al de Santpedor, i l’equip que entrena ara ha començat a vacil·lar. El Senyor, també si es diu Guardiola, escriu recte amb línies tortes. El Liverpool ha assumit sense complexos el rol de favorit i per boca del seu entrenador ja deixa anar perles com que encara no hem vist res comparat amb tot el que pot arribar a fer el seu equip ara que està conjurat per a la que ha de ser la millor temporada de les seves vides.

El meu moment de l’any el vaig viure arribant un dia al camp del Chelsea. Als seus voltants hi ha una placa gegant fixada a un mur amb el nom de l’estadi. Lloc per a fotos i ‘selfies’. Feien cua disciplinadament no pas menys de 20 japonesos per immortalitzar el seu pas pel temple futbolístic. Tots van fer el mateix. Es posaven davant de la placa, somreien i aixecaven fins a l’altura del seu rostre una bosseta amb el logo de Nike a l’interior de la qual hi havia el que fos que havien comprat a la megabotiga oficial del club londinenc. Tot ben enfocat: l’aficionat, la placa i la bossa. La foto resumeix a la perfecció cap a on va el futbol. Vaig venir, vaig veure i vaig comprar. Happy New Year.