Els diaris 'Clarín' i 'La Nación', davant de la salvatge Argentina

La catàstrofe soferta aquest cap de setmana a l’Argentina entorn de la no-final de la Copa Libertadores obliga a la recerca de respostes i solucions. Els dos principals diaris de Buenos Aires, 'La Nación' y ‘Clarín’, reflecteixen la decepció i la tristesa que es van apoderar no només dels autèntics seguidors de Boca Juniors i River Plate, sinó de tot el país. La històrica superfinal sí que va ser històrica, però no va tenir res a veure amb el futbol, sinó amb el negoci del futbol. Els columnistes apunten a la descomposició de l’Estat, de l’entramat mafiós amb les ‘barras bravas’, on s’amaga els seguidors violents, i el mateix president Mauricio Macri.

Va sortir tot malament, no hi va haver ni partit ni gols

L’editor del diari 'Clarín', Ricardo Roa, va escriure al seu article d’opinió, 'Un clàssic nou: el que no es juga'. A continuació, un extracte de l’article:

"De bojos i violents n’hi ha a tot arreu. El que és diferent és la resposta de l’Estat. Les ‘barras’ serveixen als dirigents i als polítics. No és res nou. Va sent temps que alguna vegada s’atrapi el tirapedres i que, com va dir el fiscal Moldes, no posem la policia a rebre pedrades. Com que ara els que van rebre les pedres van ser futbolistes i famosos, sembla nou. El metge que van portar per atendre Pablo Pérez, Heriberto Marotta, és vocal del Boca. Tampoc és nou. "Els violents acabaran per imposar la militarització dels partits. El problema no és permetre l’ingrés dels visitants. Ja tampoc es pot jugar amb els locals. El problema són les ‘barras’"

"S’ha de revisar aquesta violència que és part de la societat. Les pedres al micro (autobús) i les pedres al Congrés, la marginació i l’embrutiment és una tendència que creix al país i que creix amb complicitat política. Tot això passa a dies del G20. És el pitjor exemple. La festa ni tan sols va començar. Va sortir tot malament. No hi va haver partit, ni gols, ni futbol. Queda la tristesa".

A 'La Nación', el periodista Sebastián Fest va titular contundent la seva nota d’opinió: "Tot el que pot devorar-se un país tan salvatge com l’Argentina" i no va faltar menció per a Mauricio Macri, màxim mandatari argentí.

"El salvatgisme que derrota tot un país té força de sobres per espantar altres poderosos. Ho van fer evident les empentes, insults i escopinades que va rebre dissabte a la tarda Gianni Infantino, el president de la FIFA, tot i que la fúria no estigués destinada especialment a ell.

Entrava a l’estadi Monumental juntament amb Claudio ‘Chiqui’ Tapia, titular de l’AFA, i Alejandro Domínguez, cap de la Conmebol, i recórrer els escassos metres entre l’estacionament i l’anell interior de l’estadi va ser un petit infern. Domínguez i Tapia, per diferents raons, es van emportar la pitjor part, però Infantino també era allà i va poder notar de primera mà l’agressivitat i l’odi que nien en el superclàssic del futbol argentí. O més aviat en tot el futbol i a l’Argentina en general".

"Un cop de realitat per al president Mauricio Macri, que de sobte aquest cap de setmana va acabar d’entendre que el desig de recuperar les aficions visitants és això, només un desig. Curiós, perquè va ser 12 anys president del Boca i coneix com pocs el funcionament del futbol argentí i totes les seves misèries, incloent les ‘barras bravas’. És segurament per això que el president sol insistir en dues frases. Una és polèmica: "Tot el que he après ho he après en el futbol, la política no em m’ha aportat res nou". L’altra s’ajusta com un guant al que acaba de passar: "El futbol t’obliga a la humilitat permanent".

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

També a La Nación, Claudio Jacquelin, columnista polític del diari, també va tenir la seva nota d’opinió. És clar, encara hi ha necis que creuen que política i esport van separats. 

"El que va passar abans-d’ahir no és pitjor que el que ja hem vist massa vegades durant massa temps els argentins en el context d’un partit de futbol. La diferència potser és que aquesta vegada hi havia massa ulls de la resta del món posats sobre l’hiperclàssic frustrat. Un problema. O potser una gran oportunitat per, finalment, fer el necessari per "posar el país en un altre lloc" que no sigui el dels fets vergonyosos i lamentables.